Quan érem lleidatans

S’hi va posar tard, amb seixanta anys fets, però amb tantes coses a dir que quan Antoni Gelonch va portar a l’editorial Viena el que seria el seu primer llibre, 100 dones, 100 inspiracions creatives, ja en tenia uns quants més en un calaix. Aquest és el secret perquè en un temps rècord de quatre anys hagi publicat sis llibres. Ni la pandèmia no l’ha frenat. El setè és a punt de sortir del forn. Si el virus no ho impedeix es presentarà el 24 de novembre a l’ajuntament de Lleida. Són unes memòries “no heroiques”. La primera part d’una trilogia. Però com que “no hi ha un jo sense nosaltres”, és també una mirada pel retrovisor que explica qui som, d’on venim. Quan érem lleidatans (picada d’ullet a Teresa Pàmies) retrata una ciutat en blanc i negre, la de la seua infància i adolescència. Franquisme pur i dur des del bressol, literalment. Gelonch va néixer el 26 de març del 1956, Dilluns Sant, però a tots els papers consta nascut el 28. El seu pare va deixar passar la Setmana Santa, total, el Registre tancava de Dijous Sant a Dilluns de Pasqua, ambdós inclosos. El funcionari era del sector kafkià. Només podia inscriure criatures nascudes cinc dies abans. Que cinc dies abans estigués tancat era una nimietat per a ell. Així que es va optar per la via pragmàtica i van fer constar que el futur advocat, farmacèutic i col·leccionista d’art va arribar a aquest món quan li anava bé al funcionari. Segurament formava part de “l’exèrcit de paracaigudistes que van aterrar a Lleida després de la Guerra Civil”. Amb aquesta metàfora es coneixien els centenars de funcionaris franquistes vinguts de fora. Un sobrenom encertat, segons Gelonch, perquè queien del cel “per conquerir un terreny, del qual en sabien poc i al qual no s’estimaven gens”. Falangistes, de la CEDA, Regionalistes, Tradicionalistes... l’autor posa noms i cognoms a tots aquells que van fer de Lleida una ciutat “llunyana” i emboirada que no era ben bé catalana, deien, sinó que formava part del Valle del Ebro. A la Seu Vella, la “immensa ruïna” que va commoure Pla, onejaven la rojigualda amb l’àguila, la de la Falange i la dels requetès. Un “recordatori gràfic” de qui havia guanyat la guerra, els que fundarien Caliu Ilerdenc i s’inventarien el leridanismo més ranci.