La pel·lícula de Carner Ribalta

Cinquanta anys de la mort de Josep Carner, príncep dels poetes catalans. És l’Any Carner però també ha estat el de la (re)descoberta d’un parent seu que es deia com ell. Josep Carner Ribalta està de moda. El Museu de la Noguera li dedica l’exposició El somni que perdura (fins al 28 de febrer) i l’editorial Fonoll, fent tàndem amb el magazín La Mira, acaba de publicar El campanar abandonat. Memòries d’un escriptor exiliat. I, de sobte, ens adonem que ens hem perdut una pel·lícula. Una bona pel·lícula. Aquest home era (és) tan gran que no te l’acabes. Va néixer a Balaguer el 14 d’abril del 1898 en un hostal des d’on va aprendre a mirar la vida. Era una esponja. Als 15 anys va deixar l’escola, però mai no va deixar d’aprendre. Un dia li va caure a les mans el llibre de Santiago Rusiñol Del Born al Plata i va descobrir que existia la literatura catalana. Que parlava una llengua que no li havien ensenyat a l’escola. En lloc d’indignar-se decideix aprendre-ho tot (i aquest tot hauria d’anar en majúscules i negreta) pel seu compte. I es fa protagonista de la història que no li volien explicar. Ell és el segle XX. Milita a Estat Català i això li suposarà el seu primer passaport a l’exili per gentilesa de Primo de Rivera. El volen escarmentar i l’esperonen. El 1925 se’n va a Moscou amb Francesc Macià a buscar finançament per fer realitat el seu somni independentista. I, només un any després, els fets de Prats de Molló, l’intent d’invasió militar de Catalunya. Més exili. Bèlgica, Cuba i els Estats Units. S’hi queda. El cine sonor ha creat una nova feina, la de dialoguista. I ell, l’autodidacte absolut, s’hi aboca amb la passió amb què escriu, pinta, tradueix i fa política. Un 14 d’abril l’aniversari li porta un regal sorpresa, la República. I torna decidit a muntar un Hollywood català a Montjuïc. No se’n surt. La guerra, sempre la guerra. Quanta, quanta guerra. Altre cop l’exili. Tardarà molts anys a tornar a sentir el campanar de Balaguer, que tant enyora. La pel·lícula ja se la sap i torna a treballar al cinema. Fa d’extra en alguns films per al mercat hispà amb l’esperança que la seua família el pugui veure al cinema. Va morir un mes abans de fer els noranta a Simi Valley sense que cap editorial catalana li publiqués la seua història de cine.