Memòria vintage

Contemplats amb perspectiva, els anys setanta i vuitanta destaquen per l’absència de tot el que avui trobem imprescindible per viure”. Així comença Memòria vintage. De l’home a la Lluna a Pulp Fiction, de Vicenç Pagès Jordà. “Absència” és, de fet, la primera de les 400 entrades d’aquest llibre imprescindible per entendre com ens hem criat els babyboomers i la generació X. Absència d’ordinadors, de mòbils, d’internet, de televisions privades, de pantalles tàctils... “Si poguéssim desplaçar-nos enrere en el temps, veuríem com la memòria s’aniria desprenent dels aparells i retornaria a les ments, i com el silenci creixeria fins a eixordar-nos. I també el tedi”. Un avorriment dens i tangible que empenyia a llegir a la generació frontissa entre el món analògic i el digital. Pagès Jordà troba el to. Aquell difícil equilibri entre la reflexió, l’humor i el rigor històric amanit amb unes gotes de nostàlgia. Defuig de la falsa èpica de Yo fui a EGB per retratar una societat canviant i plena de contradiccions. “Badar: activitat molt estesa abans de l’adveniment dels mòbils i les xarxes socials, que consistia a observar l’entorn en temps real. No requeria piles ni cobertura i resultava molt útil en temps d’espera”. “Espera” és una altra entrada. “En els anys vintage, confluir en el contínuum espai-temps no era una empresa fàcil”. Aquella inseguretat que s’apoderava de tu quan transcorreguts els deu minuts de cortesia emergien els dubtes. Les tres opcions eren fatídiques: t’havien plantat, s’havien oblidat de la cita o n’havia passat alguna de grossa. La vida sense mòbil feia possible la incertesa. A Memòria vintage hi ha droga, sexe i rock’n’roll. També sida. I cassets, walkmans, màquines d’escriure, pòsters i mariconeres, que així se’n deia a les bosses que portaven els homes en els temps de la incorrecció política. Hi ha la tertúlia de La Clave. L’autoajuda incipient de Juan Salvador Gaviota, de Richard Bach. El destape, la Pippi, l’Un, dos tres. Hi és tot. “Zoom” és la darrera entrada. Valerio Lazarov i Giorgio Aresu acomiadant-se des de la petita pantalla. “El terme també podria designar el moviment brusc, del general al particular i viceversa, que hem intentat imprimir a aquest diccionari”. Un final a l’alçada