La copa de cava mig plena

El compte enrere ha començat. Avui s’obrirà la quarta capseta del calendari d’advent que no vam tenir. Winter is coming. I Nadal l’espera assegut perquè li porta molt d’avantatge. Hi va haver un temps que no començava fins que els nens de San Ildefonso no entonaven la seua cantarella de números i pessetes. Les vacances escolars limitaven el període d’anuncis de colònies i joguets. La veda s’obria per Santa Llúcia, però només els fanàtics feien el pessebre tan aviat. En algun moment inconcret dels darrers anys la cosa se’ns en va anar de les mans. Tot es va començar a tòrcer quan es va crear el pont de la Puríssima. Aqüeducte per obra i gràcia de voler imposar la festa de la Constitució. Consti que ja quan va aprovar-se la Carta Magna hi va haver un encès debat sobre la inconveniència de fer dos dies de festa tan seguits a les portes de Nadal. Però l’esperit de l’ídem no va regnar i no va cedir el Govern ni l’Església. Nadal es va avançar una altra setmana. Compreu, compreu, maleïts. Quan ja ens hi havíem resignat va arribar el Black Friday. I la casella de sortida de les festes ja és al novembre. O era. Enguany tot canviarà. Enguany, hem canviat. No som els mateixos del març. Potser per això no ens deixarem hipnotitzar per les llums que ens treien en ramats homogenis al carrer per més fred que fes. Compreu, compreu, maleïts. Ens trencarà el cor la tristor bellíssima d’envelat sense música que es reflecteix a les aigües del Segre al seu pas per Lleida. Nadal no serà el mateix. S’apropen dies difícils. Si hi ha canalla a casa les festes poden ser molt boniques, però quan es troba a faltar algú poden ser molt doloroses. A la nostra societat la mort és tan abstracta i asèptica que només es fa tangible en forma d’absència. Aquell cop de puny inesperat i atordidor que et propina una cadira buida. La imatge se la va treure de la màniga l’inventor de la sopa d’all, però és efectiva. Tots tenim el record d’un dia en què ens ha fet nosa (i mal) un seient desocupat que ens ha fet ser conscients d’un traspàs que fins aquell precís instant semblava irreal. Sempre he temut el dia que faltaria algú a la taula de Nadal. No sabia que una pandèmia distòpica podia allunyar els comensals sense que el corb de Poe digués “mai més”. Seran lluny, però hi seran.