'Recuerdo de Tremp'

De les moltes coses que li envejava al meu germà quan era petita, dos eren materials: un imant rodó –cilíndric– que vam treure d’una ràdio molt antiga esbudellada sense compassió, i un rellotge d’arena. Tanco els ulls i el veig. De fusta negra, com si l’haguessin fumat. L’arena, d’un color rosa intens. No sabria dir qui l’hi va portar, però al peu hi posava “Recuerdo de Tremp”, escrit amb lletres blanques. A mà. Què se’n deuria fer, d’aquell rellotge? Qui sap. Segurament, vam fer com el protagonista de Toy Story i un bon dia vam oblidar els nostres tresors d’infància en alguna capsa amb les Nancys amb els cabells tallats. I el bolígraf de deu colors que va triomfar a la primera comunió. Ni tan sols hi havia pensat més. Fa relativament poc, vaig tenir un dels meus clàssics moments de desesperació perquè no m’entenia la lletra. Típica entrevista que guardes massa dies. Típica cal·ligrafia francament millorable. Ara acostumo a gravar, però anys enrere no ho feia. Transcrivint tendeixes a ser massa fidel a la paraula i traeixes l’esperit de la conversa. A mi em funcionava, almenys. El cas és que ja li havia ensenyat la llibreta a mitja redacció per si a algú se li ocorria què hi havia pogut escriure en aquell gargot. “Com m’agradaria fer tan bona lletra com tu”, vaig pensar en veu alta. “No creguis”, em va respondre un company amb qui portava mitja vida treballant colze amb colze, “també té inconvenients”. I em va explicar que molts dissabtes el feien anar a la botiga d’uns amics de la família. «M’he fet un tip d’escriure “Recuerdo de Tremp” en uns rellotges d’arena». Hi ha anècdotes que donen sentit a la vida. Fa mal saber que els adults d’aquesta història són els protagonistes involuntaris d’un present pel qual tard o d’hora algú haurà de retre comptes. La sorra del rellotge que ja no tinc s’escola a una velocitat vertiginosa. S’acaba el temps per a massa gent. I no és llei de vida, encara que siguin grans. I no és la pandèmia. Hem deixat els nostres vells desemparats. Ells no gosen queixar-se. No s’ho poden permetre. Potser els que som fora hauríem de fer-nos preguntes incòmodes. Com hem permès que les residències geriàtriques s’hagin convertit en un negoci que explota la gent que hi treballa? Que el record de Tremp no s’esborri.