Un regal de Nadal

Els cinc de paper que sempre em feien companyia sortien de la cabana de fusta on inexplicablement els deixaven fer nit, i fonien neu per fer-se un te. Jo no n’havia begut mai, però intuïa que tindria el sabor de la llibertat. No renunciava a viure aventures com les de Julian, Dick, Anne, George i el seu gos Timmy. El meu es deia Tom i no sabia fer tantes coses, però me l’estimava igual. Al cap i a la fi, si ens creuàvem amb uns contrabandistes jo tampoc no hauria pogut enviar cap alerta en morse amb una llanterna. Estàvem empatats, suposo. Encara que em capbussés a dins dels llibres fins a oblidar com era el món que m’envoltava era conscient que Enid Blyton vivia molt lluny del meu poble. De vegades, l’ambientació nadalenca anava a càrrec de Louisa May Alcott. Bé, de Joe March, que era qui m’explicava les històries. Jo no portava vestits llargs ni enagües, però també m’agradava apropar-me molt a l’estufa, fins que sentia com el pijama cremava en contacte amb la pell. I també volia sortir a la funció de Nadal, encara que em fes vergonya. I anar a patinar sobre gel, vigilant molt que ma germana petita no caigués per cap forat, que amb l’ensurt d’Amy ja en vam tenir prou. Però el riu mai no es glaçava. De fet, mai no havia vist nevar, tret d’alguna enfarinada de teulades. Els grans explicaven que abans queia un pam de neu cada hivern i que la canalla estava avisada que sempre s’havia d’anar pel mig del carrer, no fos cas que ploguessin ganivets de gel. I tenia un punt de sinistre, però també d’enigmàtic. I secretament implorava als déus un regal de Nadal que no es podia embolicar: una gran nevada que em transportés dins d’un llibre. Però les súpliques mai no van ser escoltades. La blancor que veia a través de la finestra no tenia res a veure amb la somiada. Era més propi de Chester’s Mill, aquella ciutat imaginada per la ment perversa d’Stephen King que un dia va despertar sota una cúpula invisible i impenetrable que l’havia aïllat del món. Som nosaltres sota la boira. Hi ha qui odia profundament aquesta humitat trista que impregna d’hivern cada racó de l’ànima. Jo soc de l’equip que es deixa seduir per la melancolia dels dies sense ombres. O potser és que avui, per fi, veurem el sol. Bon Nadal.