Mundeta i les formigues

No la vaig arribar a conèixer però vaig sentir aquella fiblada a l’ànima de quan se t’encongeix el cor de cop el dia que vaig saber que havia traspassat. Em va doldre. Era molt gran. De fet, va morir el dia que en complia 99, però sap greu igual. El seu net, el periodista (explicador de coses, perdó) Francesc Canosa, la feia sortir tot sovint en els seus escrits. “La mig veig allunyant-se amb passes de formiga nerviosa. (...) Avui, cada dia, treballarà com un mai més. Ella sola és un PIB. Ella està feta d’una tecnologia molt avançada, que costa fins i tot comprendre, seguir. Ella és el futur. No us n’adonareu però en un flist-flast haurà endreçat les lleganyes del matí com feixos de branquillons que somien l’hivern.” Així era. Així eren. L’exèrcit de formigues que descrivia Teresa Ibars al seu Atles de l’oblit. Dones diminutes, silencioses, sempre vestides de negre perquè havien perdut el compte dels morts que ploraven. Van aprendre a fer truites sense ou quan la misèria de la postguerra va buidar el rebost. Deconstruïen plats molt abans que ho fes Ferran Adrià. Eren capaces de tot. Superheroïnes endolades que un dia se n’anaven sense fer soroll i ens preguntàvem si mai havien viscut. Mataven i espellaven animals sense que l’ombra de dubte les turmentés. Massa gana que havien passat. I, després, aquelles mateixes mans que havien sentenciat el conill o el pollastre podien fer un brodat exquisit i delicat. Així era Mundeta, del Cogul. Amb ella s’inicia la nissaga de Carrer Galera, 5, la primera novel·la d’Antonieta Jarne. Se’n parlarà, d’aquest llibre. De com l’Ariadna entra al despatx de la Jarne a la Universitat de Lleida i la historiadora l’anima a fer una recerca sobre sociabilitats populars i construcció de processos identitaris. Però la noia no ho té clar i se’n va al pis del carrer Galera que havia estat de la seua padrina. Toca buidar-lo. No hi ha res de valor.O potser sí. Hi ha els records de 5 generacions de pàries de la terra. D’una calaixera li surt la foto d’una dona jove mudada i enjoiada. “Con afecto, Joaquín”, hi llegeix al darrere. És Treseta, filla de Mundeta. No, ella tampoc no tindrà dret a ser feliç. La foto és una il·lusió. Haurà de treballar tota la vida fins que s’apagui com una candela. Com Mundeta, com totes les formigues..