Els àngels de Charlie al Pallars

La història que m’explicaven era inversemblant, però eren l’equip A del patrimoni. O els àngels de Charlie, si tenim en compte que eren tres: Francesc Fité, Carmen Berlabé i un alumne avantatjat: Alberto Velasco. Era una tarda d’estiu. A fora la calor era tan irreal com el seu relat. Ens havíem de remuntar als anys setanta per posar-nos en context. Em deien que hi havia un retaule gòtic desaparegut. Una peça de finals del XV de Pere d’Espallargues que ningú no havia vist des de feia prop de trenta anys perquè se l’havien repartit els veïns d’Abella de la Conca per conservar-lo al poble. Com? Sí, jo també vaig fer la pregunta. Resulta que el 1972 es va robar l’altre gran retaule d’aquesta població pallaresa i quan finalment el va recuperar l’FBI va anar a parar al Museu Diocesà d’Urgell, on encara es conserva. A Abella els prop de 200 habitants es van indignar i van amagar l’altre retaule. Com? No m’ho podia acabar de creure. Però els meus historiadors de l’art de capçalera no venien amb les mans buides. Havien aconseguit una prova. Una fotografia que tenia aquell color esgrogueït de les que es feien a finals dels setanta i primers vuitanta. S’hi veien dos escenes del retaule en el que podrien ser unes golfes o un soterrani. Els seus cors delicats a punt d’infartar quan pensaven en el que patia aquella delicada fusta policromada. I vaig començar a fer trucades. Al poble, marcaven la casella de NS/NC. No sé si sabien, però no contestaven. I això que vaig agafar la guia telefònica i vaig trucar a tots els abonats. Entre els que eren a casa, almenys, imperava la llei del silenci. L’aleshores alcalde va ser clar: “No me’n recordo d’aquest tema i no crec que ningú del poble te’n pugui dir res, francament.” Fins i tot alguns em van negar l’existència de l’obra tot i la fotografia i l’abundant documentació conservada. D’altres, eren sincers. “A gairebé cada casa n’hi ha un tros, però ningú te’n dirà res.” El mossèn m’ho va confirmar. “No me n’he sortit de veure’l.” Aquella notícia publicada ara fa vint anys va servir de desllorigador. La Generalitat es va veure obligada a intervenir. Amb mà esquerra i discreció es va fer sortir el retaule a la llum per ser restaurat. No sé si mai se’ls ha agraït prou als meus àngels.