Vacunes, pactes i soldats

Avui, quan llegiu això, ja m’hauran vacunat. Per fi. Com que no soc sanitària, ni policia, ni professora, fàcilment deduireu que ja n’he fet cinquanta. Segons un titular de premsa que s’ha fet viral formo part del col·lectiu d’ancians –així se’ns qualificava– d’entre 50 i 59 cridats a ser immunitzats. Jo, contenta. Fer-se gran no és cap meravella, però l’alternativa és pitjor. Fer cua davant d’un pavelló esportiu no és una mala manera de constatar l’inexorable pas del temps. Almenys, en temps de pandèmia. De vegades tens una conversa trivial i pronuncies una paraula amb tota naturalitat que l’interlocutor no entén. Va passar fa just una setmana, arran de la mort de l’exfutbolista Antoni Gausí als 92 anys. M’explicaven que era bo, que havia arribat a jugar al Madrid de Di Stéfano, però que va tenir mala sort, perquè l’oportunitat li va arribar quan feia milícies. La maleïda mili. “Milícies?” La interlocutora més jove en té vint i no sap de què parlem. Justament fa vint anys que va deixar d’existir la mili. La llei 17/1999, sorgida del pacte del Majestic en què Convergència i Unió va fer president del govern José MaríaAznar el 1996, preveia l’eliminació del servei militar obligatori a partir del 31 de desembre del 2002, però es va haver d’avançar un any perquè es van quedar sense soldats. Com sempre, la llei arribava tard, quan ja feia molt de temps que ningú no es volia vestir de caqui. Els de la meua quinta ja eren tots (gairebé) objectors o insubmisos. Temps de les inoblidables Historias de la puta mili que publicava a El Jueves Ivà, una sàtira despietada d’aquell any llarg que partia en dos la vida dels nois a canvi de donar-los tema de conversa per a tota l’eternitat. Fins i tot se n’han escrit bons llibres, com Ardor guerrero, d’Antonio Muñoz Molina. Han quedat fossilitzades expressions que han perdut el sentit. I ja ningú no s’impressiona si sent que algú s’ha xupat molta mili. Ni les nenes s’espanten quan les padrines solten aquell “espavil, que passen quintos!” Els quintos ara són una festa. I mixta. Que d’aquell pacte contra natura en sortís una cosa bona potser hauria de fer reflexionar una mica els polítics que fa tres mesos que no ens escolten. Tres mesos. Una vergonya.

.