Un infern d'aigua

El 7 d’agost del 1996, demà farà 25 anys, una torrentada es va emportar la vida de vuitanta-set persones que passaven uns dies de vacances al càmping Las Nieves de Biescas, un paratge idíl·lic del Pirineu d’Osca. “A l’infern no hi ha foc: l’infern és aigua”, relatava un supervivent de Lleida. No he hagut de consultar l’hemeroteca per recordar-ho. Era un testimoni esgarrifós. A la televisió, imatges de la pista de gel de Jaca convertida en un improvisat dipòsit de cadàvers. “Nosaltres no hem pogut aclucar l’ull, i els nens es despertaven amb malsons”. Una setmana després, encara hi havia un mar de fang i un silenci espès. S’havien emportat les caravanes, destrossades; els cotxes, que es van convertir en una trampa mortal per a aquells que s’hi van refugiar, però encara s’apilaven branques i roques per tot arreu. I sota el sol inclement que tornava a brillar com si res no hagués passat, les restes del naufragi. Objectes diversos, absurds en aquell context, que van formar part de l’equipatge d’alguna de les 700 persones que aquell dia funest estiuejaven en aquell racó del Pirineu. Bicicletes, joguines, sabates... D’alguna manera feien presents les absències. De sobte, un llibre inflat per l’aigua.Té les tapes obertes, com un ocell abatut. El conec. L’estiu abans l’havia llegit jo. Mañana en la batalla piensa en mí. Recordo haver-lo agafat en un acte reflex. Procurem no tocar res d’aquell mar de desolació, però gairebé sense pensar el vaig tancar i el vaig deixar sobre d’un tronc immens que va arrossegar l’aigua. Amb respecte, com si li hagués tancat els ulls esbatanats a un cadàver. No vaig poder evitar un calfred. Javier Marías comença la novel·la amb una mort inesperada, gairebé absurda, com ho va ser la d’aquelles vuitanta-set persones. “Hauríem d’estar contents perquè ens hem salvat i estem tots bé, però no podem evitar sentir-nos tristos i impotents per no haver pogut fer res per ajudar la gent que cridava amb desesperació.” Van ser uns minuts eterns que van començar amb un brogit eixordador. La muntanya era a punt de vomitar sobre aquell mosaic de tendes de campanya acolorides la brutalitat de la naturalesa irada. La que ens recorda, de tant en tant, com en som de petits i insignificants.