Carretera, manta i pancarta

No sé quin temps farà demà, però els darrers anys, la calor ha pres partit per a l’unionisme i els onzes de setembre han estat dies insuportables per a aquells que ens ha tocat allò de carretera, manta i pancarta. Bé, la manta no l’hem hagut d’agafar mai, que la llumenera que va decidir convertir en simbòlica l’hora de les 17.14 es va quedar ben descansada. Quinze o vint anys enrere una minoria sorollosa reivindicava la Diada Nacional de Catalunya mentre la resta de la població treia partit de l’últim pont abans de la tornada al col·le. Una senyera al balcó i para de comptar. I perquè –almenys a Lleida– la regala l’ajuntament. Però el 2010, complint-se els pronòstics d’Alfonso Guerra, el Tribunal Constitucional va passar el ribot a l’Estatut sortit del Parlament de Catalunya. L’havíem votat quatre gats, però aquella va ser la gota que va fer vessar un got que ningú no era conscient que fos tan ple. Òmnium Cultural va organitzar una manifestació de rebuig a la sentència. Deu de juliol, Sant Cristòfol vetllant pels milers i milers de persones que vam recórrer 156 quilòmetres d’anada i 156 de tornada –en el nostre cas– per dir prou, com la gallineta. Més d’un milió de persones al carrer. Aquella quasi Diada va estar encapçalada pel president de la Generalitat, que recordem que era José Montilla, del PSC. Tampoc no hi va faltar Duran i Lleida, líder d’Unió. Música de Presuntos Implicados. “Cómo hemos cambiado, qué lejos ha quedado aquella amistad.” Des d’aleshores, els de Ponent hem fet prop de 3.000 quilòmetres (i els del Pirineu contren i recontren perquè ells ens doblen) per manifestar-nos. Deu anys si no comptem el 2020, l’any que hem esborrat de les nostres vides. Excepte el 2013, que vam anar a l’Ametlla de Mar i el Perelló per fer via, i el 2016, que vam jugar a casa, hem anat molt a Barcelona a dir el mateix. I fins i tot a Brussel·les un dia que hi queia aiguaneu, que són prop de 3.000 quilòmetres més a sumar al nostre marcador. Ens ho vam creure, ho vam tenir a tocar, però algú ha obert la porta del forn abans d’hora i el famós suflé s’ha abaixat. I la moral. La meua, almenys. Potser perquè qui ha afegit aigua al vi són aquells amb qui comptàvem per avançar. Amb el títol d’una pel·lícula: El desencanto.