El primer divorci

El mes de setembre del 1981, ara fa quaranta anys, es van posar en marxa els primers 27 jutjats de família de l’Estat. Poc abans, el 10 d’agost, havia entrat en vigor l’esperada llei del Divorci. I això d’esperada no és una manera de dir. El lleidatà Rafael Hueso tenia 64 anys i en feia 36 que compartia vida amb una dona prop de Marsella. Tan bon punt va saber que s’havia aprovat la llei va presentar la demanda a través de l’advocat i exalcalde de Lleida Miquel Montaña. Hueso es va convertir en el primer divorciat d’Espanya des de la República. Escric la frase i em grinyola. Per força, un divorci és cosa de dos, però de la dona amb qui s’havia casat a la capital del Segrià 40 anys abans cap mitjà no en va parlar, encara que ella també fes història. Rafael Hueso s’havia establert a França el 1945 i la seua esposa s’havia quedat a Lleida. Sempre segons la versió de l’home, s’havien separat perquè ella havia comès adulteri –que ja podria ser que això fos el que va fer córrer el jutge– i ell se’n va anar amb estatus d’emigrant amb els dos fills de la parella. Tres anys després, va conèixer una altra dona amb qui va tindre dos fills més, però no van poder regularitzar la situació fins a la tardor del 1981, quan la parella ja feia plans de jubilació. Entre el 15 i el 17 de setembre, mentre l’advocat Montaña tramitava aquesta ruptura, es va reunir la Comissió Permanent Espicopal Espanyola per recordar als batejats en la fe catòlica que quedarien fora de la comunitat cristiana si es divorciaven o si es casaven només pel civil. D’aquí venim. Curiosament, el primer divorci –frustrat, això sí– del que tinc record va tenir com a escenari la casa parroquial del poble. Un matrimoni malavingut del veïnat va posar-se d’acord per una vegada i es va plantar a casa del mossèn (mossen, amb la o tònica en la nostra parla). “Mos venim a descasar”, li van fer saber. El capellà es va quedar perplex. Però aquells vellets literalment decimonònics no pretenien ser irrespectuosos, ni fer una gràcia. Els va semblar lògic anar a reclamar al lloc on s’havia produït l’error feia mig segle llarg. Els va tocar aguantar, amb la resignació pròpia de la seua generació, fins que la mort els va separar. Això sí, no van haver d’esperar massa.