Aigua a les venes

Son padrí li deia “vas pelatxo!” Feia calor, i l’havien xollat. I així, “com un moixonet sense plomes”, anava a collir patates amb la família al Tossal. Era un estiu de principis dels anys vuitanta. Golpes Bajos sentenciaven que eren mals temps per a la lírica, però aquell xiquet encara no tenia edat per a nihilismes moderns i va fer de les metàfores una particular manera de mirar el món. Un capítol i ja t’has rendit als peus de Francesc Canosa. Sense que serveixi de precedent contradirem Germán Coppini: és pura lírica. És el retorn a la casa on el món es va deturar un dia d’octubre del 1956. Cal Fusté era una gran cova de muricecs que espantaven aquell nen d’ulls profunds. Quan hi va tornar, anys després, ja no tenia por. S’havia ensorrat un bocí de teulada, “com una mossegada”. De muricecs en quedaven pocs. La casa s’estava morint, perquè “les cases també moren”. I fins i tot es podia veure la ferida. “Aquell clau doblegat, rovellat, descrostant, com un ganivet lent, clavat a la pedra, al cor de la casa”, del qual penjava un full de calendari des de feia 47 anys, els mateixos que s’havia quedat buida. Era Tots Sants del 2003. I els morts li van començar a parlar. De les restes d’aquell naufragi van salvar una caixa plena de papers. Papers antics. I així es va trobar de fit a fit amb el seu quadravi Francisco Canosa Albardané i va descobrir una història que encara no ha estat explicada. Transcorre en paral·lel a la de James Marshall. Ell sí, ell és llegenda. Ell es va trobar a Coloma, a 200 quilòmetres de San Francisco, una palleta daurada que el 1848 ho canviaria tot. Començava la febre de l’or. “Nosaltres vam fer el mateix i ningú no en té ni punyetera idea perquè no sabem qui som”, deia recentment Canosa a les jornades Cultura de Salobre, del Pla d’Urgell. Nosaltres no hem posat nom als herois que van fer el Canal d’Urgell, l’obra hidràulica més important del seu temps. Un miracle. Un somni que va concebre Jaume d’Urgell i que tardaria cinc segles a fer-se realitat. “Nosaltres vam fer una cosa més bèstia que trobar or, nosaltres vam portar l’aigua a domicili, som l’Amazon líquid.” Es va passar del marró misèria al verd esperança. I tot va començar al Tossal. “No hi ha una Catalunya buida, és plena d’històries.” I quines històries!