El pes del món

No ho vaig veure el dia que es va emetre, però ara fa poc em va sortir un reportatge que van fer Mireia Prats i Riera i Anna Bonet Martínez per a TV3 en què entrevistaven una dona jove que havia patit abusos sexuals quan tenia nou o deu anys. Em va impressionar molt. Potser perquè és artista va saber trobar les imatges precises. Marina Guiu explicava amb una serenor admirable el llarg procés fins a “vomitar la lava” del volcà de silenci que havia anat creixent a dins seu. Tenia 18 anys la primera vegada que va explicar a algú que un bon amic dels seus pares havia abusat d’ella amb tota impunitat. A casa de la nena. A casa d’ell. No cal ser gaire perspicaç per imaginar-se com de sola i desprotegida s’havia de sentir. Veia el seu abusador pels carrers del poble, parlant amb tothom, relacionant-se amb la canalla. “I tu saps com és, però només ho saps tu.” I ella callava. “Perquè era fastigós, perquè em feia vergonya.” Era un tabú. Van passar els anys i ell es va seguir relacionant amb la família com si res. I parlava amb ella amb tota naturalitat perquè estava convençut que mai no gosaria dir res. Però es va equivocar. No comptava que aquella nena seria una dona prou forta per fer despertar l’os que hivernava en el seu cor. I el va denunciar. Diu que ni tan sols ho fa perquè l’empresonin. El que de veritat vol és una altra cosa. “Jo no vull portar un pes que és teu: porta’l tu.” Que carregui ell amb el pes del món. Ella se l’ha tret de sobre. I s’ha pintat per entendre pel que havia passat, perquè no és fàcil de pair. S’ha pintat a ella i a la nena que va ser. Malauradament, el de la Marina no és un cas excepcional. Les estadístiques diuen que un de cada cinc nens pateix abusos. Un 60% mai no rebrà cap mena d’ajuda i un 90% no dirà res fins que no sigui una persona adulta. Per això aquesta artista lleidatana adverteix que encara que resulti molt confortable imaginar que a les nostres cases mai no passarà res semblant, potser passa. O ha passat. De fet, quan va explicar el seu cas a Twitter es va esgarrifar al comprovar que tantes i tantes persones s’havien sentit identificades amb la seua història. Elles també van carregar amb tot el pes del món, amb una llosa de silenci que semblava que les esclafaria.