Nissaga de poder

No són tan coneguts com els Güell, per citar un dels cognoms paradigmàtics de la gran burgesia catalana del segle XIX, però els Girona, de Tàrrega, encara eren més importants. La historiadora de Bell-lloc Lluïsa Pla va dedicar la seua tesi doctoral a aquesta família i d’aquella investigació en va sorgir un llibre que ara ha recuperat Pagès Editors, Els Girona. La gran burgesia catalana del segle XIX.

Els Girona van fer possible la construcció del canal d’Urgell, van finançar la línia fèrria Barcelona-Saragossa, van ser impulsors del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, van crear el primer banc modern de l’Estat, van construir la seu central de la Universitat de Barcelona, van restaurar la façana de la catedral de la capital catalana.. Lluïsa Pla viatja des del 1748, quan Gaspar Girona Magrinyà abandona la Selva del Camp per establir-se a Tàrrega, fins al 1905, quan mor Manuel Girona Agrafel. Quatre generacions que expliquen un segle i mig de la nostra història.

Tot va començar a Tàrrega, en una botiga dedicada al tèxtil a la plaça Major, davant mateix de l’església. Primer es van dedicar a vendre teles al detall i després a l’engròs. Van acabar ampliant el negoci cap al sector agrari, amb la compravenda de gra i bestiar.

La historiadora ha tingut accés a l’arxiu de la família, que restava intacte, i ha pogut demostrar amb xifres que van arribar a ser el grup inversor més important del país. Un exemple: les quatre primeres firmes inversores a Catalunya entre els anys 1815 i 1866 pertanyien a la família Girona, amb un total de 20.289.240 pessetes, el doble que Catalana General de Crèdit, el següent nom de la llista. Joan Güell i Ferrer, amb un capital inversor de 3.576.150 pessetes, era el tercer.

Gaudí va donar fama eterna a Güell, però els Girona no eren ostentosos. Van deixar petjada d’una altra manera, fent realitat el vell somni de regar la plana d’Urgell, el Clot del Dimoni. En aquells anys frenètics de construcció del Canal d’Urgell van comprar la gran finca del Castell del Remei, on van establir el seu quarter general. Ja s’havien traslladat de Tàrrega a Barcelona, aleshores, però no van perdre mai el contacte amb Ponent. Van ser una discreta nissaga de poder amb aigua a les venes.