On és Marta?

Era una nena. Disset anys. Un dissabte va quedar amb un noi amb qui va sortir durant un mes i mig i mai no va tornar a casa. ¿Dónde está Marta? és un documental de Netflix dirigit per Paula Cons que ha tornat a posar d’actualitat el cas de Marta del Castillo. Són tres capítols que t’encongeixen el cor. Impossible no empatitzar amb uns pares desesperats per trobar el cos i enterrar la filla. Potser sí que això els donaria una mica de pau, però intueixes que mai no podran acabar de tancar aquest dol monstruós. No les tenia totes abans de prémer el play i he de confessar que m’ha quedat un regust agredolç. Aquest treball periodístic ha servit perquè el jutge autoritzi clonar el telèfon mòbil de l’únic condemnat, Miguel Carcaño, i així poder geolocalitzar els seus moviments el vespre que va desaparèixer la noia. Perquè sí, això no s’havia fet, encara. Tampoc es va arribar a comprovar mai la coartada d’un dels acusats, que va quedar lliure. Ni es va començar a buscar oficialment Marta fins que no feia disset hores que se n’havia perdut el rastre.

Molts nyaps. Hi va haver dos judicis, perquè un dels acusats era menor, i les sentències són contradictòries. Els seguidors del programa Crims de Carles Porta, merescut premi Ondas de ràdio, ja fa temps que sabem que si no és per alguna absurda casualitat o perquè la mala consciència empeny algú a fer una confessió espontània, es tancarien pocs casos.

Però el documental no va gaire més enllà. S’hi troba a faltar la necessària reflexió sobre on érem i on som. L’assassinat ni tan sols va ser considerat un crim masclista. Una amiga obre el meló, però ningú no la segueix. La noia lamenta que la víctima fos jutjada, que es parlés de com vestia o de què hi feia a la casa on la van matar, com si això justifiqués res. Tampoc no hi ha autocrítica amb les bestieses que es van veure als mitjans.

La descoberta de Tuenti. La intimitat d’una colla d’adolescents violada sense miraments. La desconsideració amb què es donaven detalls de la recerca del cadàver cada cop que l’assassí confés canviava de versió (fins a set vegades) sobre com havia mort la noia i què n’havia fet del cos. Vull pensar que alguna cosa hem après des del 2009. Però, malauradament, Marta no va ser l’última.