Un any menys

No cal que m’hi empenyi un virus, sempre he sigut de confinar-me per Cap d’Any. Si acceptem el convencionalisme que a les dotze en punt d’aquesta nit posarem el marcador a zero, fem-ho amb un mínim de dignitat, sense lluentors impossibles ni cucurutxos al cap. Sabem que l’endemà el món seguirà rodant, no cal que també ho faci l’habitació on despertarem el primer dia del 2022.

Estrenar l’any amb ressaca no pot ser cap bon auguri, per més que donem per bo que empassar-nos dotze grans de raïm fora de temporada ens portarà bona sort. Em sento molt extraterrestre amb aquesta mena de rituals. A mi del canvi d’any només m’interessen les agendes que no faré servir, però, com tots, dipositaré esperances en aquest futur tangible.

Resulta commovedor que acomiadem l’any pensant que el següent serà millor. Que nosaltres serem millors. Ara fa 365 dies ens sentíem eufòrics.

A l’infaust 2020 li quedaven hores. Per fi. Es va fer llarg, molt llarg.

L’any de la pandèmia. En singular. El 27 de desembre es van administrar les primeres vacunes i ens vam enlluernar amb la claror que ens arribava del final del túnel.

I sí, el 2021 va ser el de la immunització (dels països rics), però el malson no es va acabar. Jo ja porto tres punxades i he passat la malaltia (per sort, sense complicacions). M’haureu de disculpar si les meues expectatives en el 2022 són més aviat modestes.

I no puc evitar somriure en trobar en un diari de fa cent anys una vinyeta en què la mort s’emporta el 1921 en un cotxe carregat amb “tifus, carestía, Melilla, sindicalismo, aranceles” i “electricidad” (aquesta darrera xacra no l’he acabat d’entendre). L’any “de la mala pata”, li’n diuen. I fent un joc de paraules en castellà, els vianants deleixen perquè arribin els “dos patitos”.

I l’any va començar bé. Al gener va arribar un tren procedent d’Algesires a l’estació de Tarragona del qual van baixar “individus de tropa llicenciats” (així de cruel i impersonal) de les províncies de Tarragona i Lleida. Nois que havien aconseguit deixar enrere l’infern del Rif.

No sé si el padrí formava part d’aquest contingent, però la notícia em reconforta. Van sobreviure a la Guerra d’Àfrica, com abans havien sobreviscut a la grip del 18. El futur és això, esperança.