El pacient de Màrius Torres

Franco ja era mort, però el franquisme no. En aquells temps l’Inem no tenia res a veure amb l’atur, sinó amb l’ensenyament. Però l’Inem de Lleida no volia ser l’Inem i el claustre de professors de l’aleshores Instituto Nacional de Enseñanza Media va decidir dir-se Màrius Torres. I així ho van fer saber a no sé quina comissió de l’ajuntament del 1976, que va aprovar per unanimitat.. No, amics, la resposta no és donar suport a la iniciativa, sinó denegar la petició. Es va haver de picar molta pedra fins a aconseguir que l’institut portés el nom del poeta lleidatà. Un dels professors que més van batallar perquè l’Inem abandonés aquestes sigles i reivindiqués l’autor de La ciutat llunyana va ser Jordi Pàmias. També va ser ell qui em va posar nom i cara a un dels darrers pacients que va tenir Màrius Torres abans d’ingressar al sanatori de Puig d’Olena, a les acaballes del 1935, quan va contraure la tuberculosi. El malalt era un nen que, molts anys després, formaria part del claustre de professors que va reivindicar el poeta malgrat el que diguessin els nostàlgics del règim a l’ajuntament.

Sebastià Tamarit tenia tot just cinc anys quan el va anar a visitar aquell metge prim que es va interessar pels dibuixos del xiquet. El jove doctor va saber intuir que el malalt seria un artista. El primer dibuix que recordo haver vist de Sebastià Tamarit va ser, precisament, una il·lustració a ploma de Màrius Torres que vam publicar a la revista de l’institut. I empro la primera persona del plural perquè formava part d’aquell llunyà equip de redacció de L’embolic, que dirigia Pep Coll. I ara em pregunto si en aquell dibuix no hi havia un trosset del record d’aquella visita mèdica que va posar en contacte el poeta amb l’artista aquell darrer any de felicitat abans que la guerra no ho espatllés tot.

Màrius Torres ja no va poder tornar a Lleida. El braç potent de les fúries li va bombardejar la ciutat sense compassió i va empènyer tota la família a l’exili. Va morir sol a Puig d’Olena el 29 de desembre del 1942. Setanta-nou anys després, la nit de Cap d’Any de l’infaust 2021 va morir un dels seus darrers pacients, Sebastià Tamarit. Tenia 91 anys i deixava una petjada inesborrable a l’institut que des del 1978 porta el nom de qui un dia va ser el seu metge.