Eren altres temps

Efectivament, eren altres temps, estaríem d’acord amb Ernest Benach. Eren els temps en què s’obrien establiments de compra i venda d’or a cada cantonada. Sentiments a pes. Alguna llàgrima reprimida a la sortida amb l’autoconvenciment que només eren coses. Que la tieta que t’havia regalat aquell nomeolvides tants anys enrere s’alegraria de saber que t’havia fet favor quan ella ja no et podia ajudar. Els entesos diuen que aquest tipus de comerços són una estafa. I potser tenen raó, però qui hi entra amb la ploma estilogràfica d’un pare mort o amb la medalla de la comunió –per citar dos exemples reals d’amigues que s’hi han trobat–, segurament no espera fer cap gran negoci, sinó que en té prou guanyant una mica de temps. Una drecera per allunyar-te uns pocs metres de la desesperació. Qui no hagi anat al supermercat amb la calculadora mental activada per saber quins productes s’han de quedar fora del carro per no passar vergonya a la cinta transportadora de la caixa no té autoritat moral per parlar d’economia. Eren altres temps. Als que ja tenim una edat (i potser dos i tot) ens recordava aquell món de poblat per botigues de Tot a 100 (pessetes, òbviament) de quan es va apagar la flama olímpica del peveter de Barcelona i Sevilla es va quedar sense curro (el joc de paraules no es meu, és un titular d’El País, si no recordo malament, del 1993. Curro, per als més joves, no tan sols és la manera col·loquial de referir-se a la feina, sinó el nom de la mascota de l’Expo’92).  Atur i crisi van ser les paraules més repetides des d’aleshores. El 2008 els que no havíem sentit a parlar mai abans de la financera Lehman Brothers intuíem que algun dels plats trencats serien de la nostra vaixella. I de nou vam tenir la sensació que la vida és com passejar-se a lloms d’un cavallet de fira, sempre donant tombs sense moure’ns del lloc. Va ser en aquest context que la Mesa del Parlament presidida per Ernest Benach va aprovar els privilegis per tots sabuts que permetien als funcionaris de la Cambra cobrar sense treballar a partir dels 60 anys. Sense treballar, repeteixo. A pagar tots, afegeixo. Ho va començar Benach, ho van ratificar Núria de Gispert, Carme Forcadell, Roger Torrent i Laura Borràs i ho ha acabat Núria Orriols, periodista.