EL RETROVISOR
El pas del Llop
El punt de trobada era la plaça Mercadal de Balaguer. El camió del Catarino arribava puntual a la cita i carregava els queviures i els paquets que hagués de portar fins al poble. Tot ben tapat amb una lona i, a sobre, el passatge. A la cabina només hi havia lloc per a una persona, i normalment l’ocupava el pare del xofer. No era cap privilegi. A l’arribar al pas del Llop el copilot havia de baixar i anar retirant les pedres que havien caigut al camí de terra. Era l’única manera d’anar a Tragó de Noguera. I encara rai. Fins als anys trenta només s’hi podia arribar caminant o a cavall d’un animal. Abans de la guerra, els de la Canadenca hi van anar a fer uns sondejos i van ampliar una mica el camí a base de voladures. Això no s’ho van poder emportar, però la resta d’avenços, sí. Els de Casa Masiques, que tenien la fonda, expliquen que els van llogar tota una planta, la van moblar amb un estil mai vist al poble i van instal·lar una bomba a la vora del riu per fer arribar aigua potable a la casa, l’única del poble que en tenia. Això sí, quan se’n van anar, van desmuntar la bomba i la misèria va tornar a ser democràtica. Potser per això era un poble molt unit. Les obres públiques les feien entre tots, treballant a jova. I les festes majors eren sonades. L’última vegada que Francesc Xavier de Casa Masiques va trepitjar el poble dels seus avantpassats va ser fa seixanta anys, quan en tenia tretze. Ell i el seu germà havien nascut a Lleida, però no fallaven cap estiu, perquè sa mare anava a ajudar la família a segar i batre. Encara havien vist baixar rais pel riu. No com els de la Pobla. Per la Noguera Ribagorçana baixaven els troncs sense lligar i sense mariners i dies després, uns homes amb un ganxos llargs desencallaven els que s’havien quedat enganxats en algun revolt fluvial. Aquesta primavera farà sis dècades que tot això és història. Tragó de Noguera va ser empassat sota les aigües del riu que li va donar vida. Era el preu que es va pagar per fer el pantà de Santa Anna. Pagar metafòricament. El capítol de les indemnitzacions mereix un altre retrovisor. Els dos nois de Casa Masiques ja no hi són, però a la següent generació, la que ja no té memòria de Tragó però n’ha heretat els records, la porto al cor. Ànims, Pau.