Ombres i arbres

La carretera s’acabava al poble, arrecerat a la falda de les serres que delimitaven el món conegut. Però ser un cul-de-sac també té avantatges: mai no ens vam haver de preocupar gaire pel trànsit. Sabíem de qui era cada cotxe amb el qual ens poguéssim creuar. I saludar. I potser per això els diumenges s’anava a veure els quadros del cine i a passejar per la carretera. Ho escric i m’adono que és molt anys setanta això de renunciar a tants quilòmetres de natura per trepitjar asfalt. Aquella fe cega en un futur embolicat amb paper de plata atapeït de robots i de naus espacials. Però em temo que no era Marinetti qui ens feia defugir la terra, sinó la por a embrutar-nos la roba de mudar.

Les ciutats comencen i acaben en una inhòspita terra de ningú formada per descampats i polígons industrials. A nosaltres ens feien de frontera uns arbres que tenien ànima, que eren molt més que una suma d’arrels, tronc, branques i fulles. Eren els testimonis muts de les nostres vides. I de les vides d’aquells que ens van precedir.

Se’ls coneixia com “els arbres del camp de futbol”, encara que el camp de futbol ja fa molts anys que es va traslladar lluny de la temuda badina on havia fet cap més d’un àrbitre que no va xiular al gust dels espectadors locals. A la canalla ens tocava girar cua en arribar a aquests gegants. I vèiem desfilar els més grans, sobretot parelles, més enllà d’aquest perímetre de seguretat, fins al pont on es troben el Segre i el Cinca. Ara en diríem el pont vell, però aleshores no n’hi havia cap altre. Un quilòmetre clavat. Mai no ho he comprovat, però formava part de la llegenda.

Tampoc no hi havia lletres llampants a la rotonda. Ni rotonda. El més semblant a un cartell de benvinguda que coneixíem era el xiprer del Mas de la Minga. La silueta de Montmaneu retallant el cel i la certesa que quan creuessis el riu uns arbres majestuosos et farien sentir a casa. Ara les serres es veuen més blaves perquè res no s’interposa entre tu i l’horitzó. El 21 de gener, l’endemà de Sant Sebastià, no va ser festa. Les motoserres dels operaris de Carreteres de la Generalitat que fan les tasques de manteniment d’aquesta via els van talar sense compassió, sense ni tan sols informar l’ajuntament. Només són uns arbres. Només?