Maria i ell

Va fer l’humor fins al darrer alè. Abans que comencés el malson col·lectiu del 2020 a Miguel Gallardo li van diagnosticar un tumor cerebral que es va convertir en la novel·la gràfica Algo extraño me pasó camino de casa. I ara que s’ha mort amb 66 anys som nosaltres els que ens sentim estranys. Amb ell desapareix una època, tot i que la nostàlgia la poso jo. “Seria penós seguir fent Makoki amb cinquanta anys”, em deia el 2008. El vaig entrevistar al seu estudi. L’adreça em va portar a un carreró estret i ombrívol del barri gòtic de Barcelona. Sorprenentment, era un espai assolellat, alegre. De fons, música de jazz. “Com ha anat el viatge?” Gallardo havia fet moltes vegades el mateix trajecte, perquè era de Lleida. “No hi vaig gaire, però encara hi conservo bons amics de Maristes. De vegades quedem per fer una caragolada.” Però no s’enyorava gaire. “La Lleida de la meua infància era un poble.” Un lloc gris i tristot. El seu pare, professor de matemàtiques a l’Escola del Treball, “també em semblava trist i covard fins que vaig entendre que els seus silencis i les seues pors eren les cicatrius que li va deixar la Guerra Civil”. A Barcelona se li van obrir les portes del món. Hi va arribar amb vint anys per matricular-se a Belles Arts. “Em van tombar i vaig acabar a l’Escola Massana, on entrava tothom”, deia traient-se importància. Però ja era Premi Nacional de Còmic per Maria i jo. “Passes un dol quan tens una criatura i no és com la de les revistes que llegies durant l’embaràs.” Però no volia fer un llibre trist, “sinó cridar l’atenció sobre una realitat més dura del que ens mostren pel·lícules com Rain Man”. Ni tots els autistes tenen sorprenents habilitats, ni tots són emocionalment esquerps. De fet, no li agradava definir la seua filla com una nena autista (una dona, ja), sinó “que té autisme”, un matís important. “I quan la teua filla té autisme et passen coses constantment. Petites aventures que només pots explicar a la parella o als del teu club. I jo volia fer arribar aquest món a tothom, perquè no ens mirin com si fóssim extraterrestres. Però, a la vegada, volia fer-ho de manera natural, sense posar-me transcendent. L’humor és un bon filtre per mostrar la realitat.” I ell va ser capaç de riure’s de la mort. A nosaltres ens costa més.