Lluís Caelles

Ens hem de remuntar tant en el temps, que Ucraïna i Rússia tenien una mateixa bandera, la de l’URSS. Feia quatre dies que m’havia incorporat a la redacció de SEGRE. Havia guanyat una beca de formació que em permetia treure el nas en el món del periodisme mentre acabava Filologia Hispànica. Em va semblar una manera més atractiva de pagar-me els estudis que fent enquestes, despatxant roba, collint fruita, fent telemàrqueting.. Si mai els va trucar Marta Ruiz, d’atenció al client d’una important cadena de roba, tant podia ser jo com qualsevol de les set o vuit companyes que durant vuit hores al dia havíem d’adoptar aquesta personalitat després de superar una mena de càsting delirant. El cas és que vaig començar a fer de periodista (aspirant) en aquell context de precarietat però m’hi vaig quedar perquè aquest ofici de bojos em va atrapar. D’aquells primers dies de sentir-te un pop en un garatge recordo dos tonalitats de verd, la fluorescent de les pampallugues de les lletres del primer ordinador de la meua vida (i estrenar-se amb un programa com Edicomp t’hauria de convalidar Enginyeria Informàtica) i el caqui del vestit inequívocament militar que portava un noi alt i prim. El mirava de reüll perquè em va fer respecte, la veritat sigui dita. Aviat sabria que es deia Lluís i que estava fent la mili. S’escapava quan podia per seguir fent de periodista, encara que fos amb l’uniforme. I és que era bo. És bo. Al cap de poc se’n va anar a TV3. I Lluís Caelles, el nostre Caelles, va presentar el Telenotícies Nit amb el seu adorable accent pallarès i allò, amics, va ser una petita revolució lingüística en ple regnat de Mari Pau Huguet. Aquell estiu vam coincidir en un casament i l’endemà, a Taüll, un nen es va apropar a preguntar-li si era el de la tele. Tots ens vam emocionar, ell es volia fondre. Quan va tocar la loteria al seu poble vam estar pendents de com donaria la notícia. Va ser molt professional i ningú que no sabés que és tan d’Isona que la seua contrasenya a SEGRE era Aeso no hauria captat la picada d’ullet de dir els renoms dels milionaris. Sempre elegant. Ens ha fet patir molt a Ucraïna, però li hem de donar les gràcies. A ell, al Manel Alias i a tots els periodistes que fan possible que sapiguem què passa al món.