Tornar a casa

Els diccionaris poden ser hilarants. Emèrit és qui “s’ha retirat d’un càrrec i en conserva el grau i els honors i, sovint, l’estipendi”. Ha! Estipendi és la “paga o remuneració que es dona a una persona pel seu treball”. Treball? Ha, ha, ha! No sé qui assessora el rei campechano, però si te n’has anat d’amagat del teu regne perquè s’acumulaven les sospites de corrupció, per més que t’arxivin les causes, tornar per anar-te’n de regates amb un vaixell que es diu Bribón és excessiu. Només amb un trimestre de P3 de decència, ja hauries de veure que no toca. Que la dona del César no tan sols ha de ser honesta, sinó que, a més, ha de semblar-ho.

La inviolabilitat ens la venen com una mena de carta blanca. Un bufet lliure de bon vivant. La llicència per matar de 007, però fins i tot la darrera noia Bond l’ha denunciat. Corinna ha estat llesta i ho ha fet lluny d’on sap que cap tribunal gosarà fer-li pessigolles. “Y la Fiscalía de quién depende?” Doncs això, que com que ja ho sabem, ni ens passa pel cap que ningú hi faci res. Una mica de soroll i prou. Potser sí que serà cert que, com diu Antoni Gelonch, no sabem debatre. I no en sabem perquè hi ha tres moments històrics claus en què Europa fa uns debats que nosaltres encara tenim pendents: el de la reforma luterana, el que va suposar la fi de l’antic règim a través de les revolucions burgeses “mentre aquí ens trobàvem immersos en tres guerres dinàstiques absurdes per veure qui era més reaccionari” i el de llibertat versus justícia. O Camus versus Sartre, si es prefereix.

I per això ja sabíem què diria tothom del retorn de Joan Carles abans i tot que posés els dos peus i la crossa en territori espanyol. Sense matisos. Els avis que van haver d’anar a l’exili no es van embutxacar 65 milions d’euros, però els va costar més de tornar a casa. I quan van creuar la frontera van anar directes a la presó. La padrina, a la d’Osca. Després de l’hora de pati les feien formar militarment i amb el braç dret alçat, fent la salutació feixista, havien de cridar “Franco, Franco, Franco” després que sonés l’himne. La tia Antonieta de Fraga va dir que per aquí no hi passava i sempre va respondre “merda, merda, merda”, perquè ella no havia pogut fer cap debat, però tenia principis.