Tres capelles gòtiques

El titular el sabia, però tot i així la història m’ha impressionat molt. L’habitant de la Seu Vella (Pagès Editors) són les memòries de Josep Varela. Ha tingut molts càrrecs polítics, però cap l’ha omplert tant com l’ensenyament. L’any 2012, quan tenia seixanta-vuit anys, aquest catedràtic de Matemàtiques a l’institut Gili Gaia de Lleida va ser premiat amb una jubilació forçosa que el va deixar desubicat. Coses de l’administració. De tot això en parla en aquest llibre però jo em quedo amb els dotze anys en què, efectivament, va viure al Castell, com es coneixia la Seu Vella des que Felip V la va convertir en una caserna militar. El 1948 la majoria de soldats es van instal·lar a Gardeny. El bisbe Aurelio del Pino era el que eufemísticament s’anomenava un home afecte al règim i això li donava un poder gairebé il·limitat. “Digitus Dei hic est”, va dir quan Franco, sota pal·li, va inaugurar la restauració de la Catedral Nova feta per Regiones Devastadas. A la vella, Aurelio del Pino tenia al cap de fer-hi una casa d’exercicis espirituals i potser això és el que va accelerar la restauració de la Seu Vella. El pare de Josep Varela va ser un dels canteiros gallecs que van treballar al claustre, però va ser l’únic que hi va viure amb la seua esposa i el fill, que encara no havia fet els set anys. Els van proporcionar tres capelles gòtiques. A la de Sant Bernat hi feien vida. Era on hi havia el menjador, la cuina i un lavabo sense dutxa. La de Sant Felip i Sant Jaume era l’habitació dels pares i la de Santa Eulàlia, la del nen. Durant el dia la pols de les obres ho omplia tot, però també tenien companyia. A les nits només se sentien els xuts i les òlibes. Eren els únics habitants de la Seu Vella, tot i que encara quedaven militars al turó. “¿Quién vive?”, l’aturaven quan se li havia fet de nit en tornar d’estudi a l’hivern. Però també el vestien de soldat, el deixaven pujar a cavall i jugaven a futbol amb ell al que ara és la plaça de la Sardana, com si fos la seua mascota. Després van arribar les monges segovianes. Missioneres parroquials que van fer cap a Lleida com podien haver anat a evangelitzar qualsevol altre racó de món. Varela es feia més amb el rellotger, que el deixava pujar els 324 graons del campanar per poder tocar el cel amb les mans.