Què se n'ha fet, del no fer res?

Avui, més que un divendres, és un compte enrere. Dilluns no serà dilluns. Temps de vacances. Aquesta setmana vaig ser conscient de com les necessito. Sense saber res dels plans de la ministra Alegría, el somni d’una nit d’estiu em va portar a l’edifici del Rectorat de la UdL. A 1987. Em vaig despertar angoixada perquè no trobava la classe on es feien els exàmens de selectivitat. Em va semblar un malson commovedor. Aleshores no en tenia, de vacances. Als estius anava a collir o a envasar fruita. Era el que tocava. De fet, les vacances són un invent endimoniadament recent. I potser per això no sabem fer-ne. En parlava amb una artista establerta a Berlín. Ella va treure de la bossa un telèfon mòbil amb aparença de Nokia de finals dels 90. Una falsa antigalla que va definir com la millor compra tecnològica que havia fet darrerament. I era el que semblava. Hi havia alguna cosa de postureig en la reivindicació d’aquell aparell vintage, però també de rebel·lió. Aquella jove no pretenia renunciar als avenços del seu temps. Tenia perfil a les xarxes socials i altres maneres de connectar-se, però “l’smartphone era una constant distracció”. Era, en passat. Parlava una dona lliure. Més que una reflexió, era una obvietat incontestable. Hores i hores perdudes. Dies perduts. El temps és etern, però nosaltres no. Que hi hagi aplicacions per silenciar aplicacions ens dona una pista de com de difícil és ser amo del teu propi mòbil. Dilluns serà agost i el món s’aturarà, però no ens enganyem, ja ningú no fa vacances. Vacances de veritat. Desconnectar és un verb absurd quan es conjuga a l’ombra d’una xarxa wifi. O amb 5G. Trobes a faltar el temps en què no saber res d’algú era un bon senyal. No news, good news, es deia. El luxe de perdre’s entre les pàgines d’una novel·la. De perdre’s, ara literalment, pels carrers d’una ciutat que no coneixes. De deixar-se guiar per l’instint, no pel GPS. L’acollidora melancolia del retorn. Però no pots tornar si mai no marxes del tot. Hem renunciat a ser lliures. I com a dòcils esclaus geolocalitzats respondrem amb cortesia a la pregunta d’on hem anat perquè sabem que ja ningú no s’interessa per com ens ho hem passat. Com si la felicitat es pogués mesurar en quilòmetres.