No volia saber però he sabut

Un diumenge d’agost de fa tres anys va desaparèixer un gat amb el qual compartíem vida. Seria molt presumptuós per part nostra dir que n’érem els amos. Mai més n’hem sabut res. En parlem en present i en passat, perquè desaparèixer és això, condemnar-te a la incertesa. No pots fer el dol, per més negre que fos el seu pelatge, perquè la pel·lícula que va començar a Llesp un dia que el Barça va guanyar la Champions té final obert. Cada gat negre que m’he creuat des d’aleshores és la possibilitat que Mosquis hagi viscut set vides intenses. No saber és el verb que més bé sabia conjugar Javier Marías des d’aquell llegendari inici de Corazón tan blanco: “No he querido saber, pero he sabido que una de las niñas, cuando ya no era niña y no hacía mucho que había regresado de su viaje de bodas, entró en el cuarto de baño, se puso frente al espejo, se abrió la blusa, se quitó el sostén y se buscó el corazón con la punta de la pistola.” Però va ser, sobretot, a Mañana en la batalla piensa en mí, que el no saber es va convertir en l’epicentre d’una novel·la. Un diumenge de setembre no volíem saber però vam saber que havia mort Marías, si és que és possible que un escriptor mori mai. I més ell, fantasma vocacional. El dia que va morir Marías em vaig creuar virtualment amb un altre gat negre. Emulant els felins de Roma, protegits per llei, amb llicència per fer llargues migdiades sobre el patrimoni de la ciutat eterna, Cattus de Iesso, que així es diu a Instagram, viu a l’antiga vila romana de Guissona. L’hem vist disfressat de Bacus, amb una corona de llorer, passant calor amb els arqueòlegs, mirant-se de lluny les activitats culturals que es programen al seu regne, barallant-se amb intrusos per cada centímetre de les dos hectàrees de terreny que defensa, deixant-se estimar pels visitants i pels treballadors del museu, que li han habilitat una domus confortable. Cattus de Iesso gaudeix d’estatus d’influencer i mostra el seu millor perfil a cada foto, conscient de ser una estrella que rep regals i fins i tot apareix en una maqueta molt detallista que ha fet un nen després de visitar Iesso. I miro Cattus i veig Mosquis exercint d’emperador i no puc fer res més que somriure i rellegir Marías. La dona sentimental, em declaro.