El sostre groc

Acte I. Quadre I. Acotació: “Habitació pintada de color groc.” Així comença Bodas de sangre, de Federico García Lorca. El color groc avançant la tragèdia. Elles feien teatre. Potser havien somiat que algun dia interpretarien la núvia d’aquest drama. Tot estava per fer i tot era possible. Encara no li havien tret el llaç a la vida, tot just començaven a desembolicar-la. Eren joves, eren nenes, de fet. I se sentien especials. Eren les escollides. El professor més carismàtic que tenien les havia triat a elles. Les havia pujat a un escenari i les havia fet sentir actrius. I eren (són) bones actrius. Amb la companyia de l’Aula de Teatre, la Inestable, van assaborir l’èxit per primera vegada i li van trobar un regust amarg. Molts anys després, quan aquelles adolescents van ser dones, van adonar-se que alguna peça no encaixava, que grinyolava. Es van fer grans suportant el pes del món, una llosa de silenci que les asfixiava. Que potser no era ni mig normal que el seu professor les toqués com les tocava. Que fes jocs amb els llums apagats. Que repartís les cambres quan anaven de bolo i ell entrés a la rifa. Abús des de la seducció. “Si tanco els ulls veig el sostre de l’habitació: groc.” És difícil dir més coses amb tan poques paraules. Fa mal saber que aquestes nenes van estar tan desprotegides. Que ningú els ha demanat perdó. Ni a elles, ni a les seues famílies. Que s’han sentit terriblement culpables perquè estimen l’Aula de Teatre. Perquè tenien por. “Tenien més a perdre que a guanyar”, reconeix la directora Isabel Coixet, però van acceptar de protagonitzar la pel·lícula documental El sostre groc, que es va estrenar ahir a Sant Sebastià. “Ens vam sentir respectades, escoltades”, reconeixien. Ha estat terapèutic per a elles, però terriblement difícil. Sumar-se al #MeToo és una cosa; treure la merda amagada sota la catifa de casa, una altra de molt diferent. Però ho han fet tot i saber que trencar el silenci les exposaria. El seu cas ha prescrit. Com si una ferida que t’ha obert l’ànima en canal cicatritzés mai. No han tingut justícia. O potser sí, justícia poètica en l’èxit del documental d’Isabel Coixet i en els somriures radiants que aquestes dones exhibien ahir. Només podem afegir una cosa: perdoneu-nos, perquè us vam fallar.