Mahsa

Llegeixo que Mahsa Amini, la noia que va morir després de ser colpejada per la sinistra policia de moral iraniana per no portar el hijab ben posat, havia nascut el juliol de l’any 2000. Jo estava embarassada de vuit mesos, aleshores, esperant una filla. És impossible no sentir una esgarrifança. Com de diferents poden ser les vides depenent de les coordenades espai/temps que ens toquin en la rifa. Mahsa ha mort, l’han matat. Però volem creure que no ha sigut en va. Que els hijabs que fan onejar al vent les dones iranianes són les banderes amb què han conquerit la llibertat. Llibertat per posar-se o treure’s el vel islàmic. Per ballar. Per ser adultes amb els mateixos drets i deures que els seus compatriotes mascles. La seua valentia em posa la pell de gallina. El gest quotidià de recollir-se els cabells, de fer-se una cua impúdica, pot suposar una condemna a mort. Però elles segueixen al carrer. I m’agrada veure que no estan soles. Que la selecció de futbol es cordés l’anorac en un amistós contra Senegal per amagar els símbols del seu país en senyal de protesta per la brutal repressió és la petita passa de Neil Armstrong que va fer avançar la humanitat sencera. No puc evitar encomanar-me de l’optimisme que irradiava l’artista Maruja Mallo, tot i estar arraconada per la història. Ja velleta i amb el maquillatge excessiu que es pot permetre qui ja està de tornada de tot va explicar una anècdota deliciosa que va donar peu al documental Las Sinsombrero. Quatre joves van decidir desafiar les convencions socials dels anys vint i se’n van anar a la Puerta del Sol sense el preceptiu barret. “Ens van apedregar, ens van insultar com si haguéssim fet un descobriment com Copèrnic o Galileu”. Eren Federico García Lorca, Salvador Dalí, Margarita Manso i Maruja Mallo. De Mallo, Andy Warhol va dir que els seus retrats eren un clar precedent del Pop Art, però a l’altre costat de l’Atlàntic no se la va reconèixer –i d’aquella manera– fins després de la seua mort. Eren moltes. María Zambrano, Rosa Chacel, María Teresa León, Josefina de la Torre, Marga Gil Roësset, Ernestina de Champourcín.. La cèlebre Generación del 27 també són elles. Les que un dia van gosar treure’s el barret.