Acaçar la boira

No havia nascut, però he sentit explicar la història tantes vegades que em sembla que l’he viscut. Potser és perquè conec tots els protagonistes, perquè al xiquet li poso la cara trapella de les fotografies en blanc i negre que volten per casa i a la furgoneta del pastisser, el color marró clar dels meus records. L’anècdota és deliciosament lírica: un nen de quatre anys juga al carrer –quan els nens encara jugaven al carrer– i en un moment donat, la boira espessa que l’envolta es converteix en un imant que l’atreu i comença a perseguir-la sense saber que mai no la podrà tocar, perquè pots córrer per enxampar-la fins a quedar-te sense alè, però sempre serà més ràpida.

Aquil·les perseguint la tortuga en la paradoxa de Zenó, la frustració de qui empaita el preuat falcó maltès de John Huston. Però aquell xiquet no ho sabia i corria i corria i va arribar al pont que creua el Segre al punt exacte en què rep les aigües del Cinca, a un quilòmetre del poble. El pastisser va aturar en sec la furgoneta i li va preguntar què hi feia tot sol a la carretera.

La resposta va ser xocanta: “Acaço la boira.” Pepito Geli el va fer pujar al vehicle i el va retornar sa i estalvi a casa quan ja el buscava tot el veïnat. Aquell nen és el meu germà. Té una intel·ligència monstruosa, en paraules de Pere Rovira. Ara ha convertit aquella quimera filosòfica en temps de parvulari en un llibre inclassificable, Acaçar la boira. És un retrat íntim. El subtítol en fa un resum acurat: Una educació sentimental al Segrià dels anys setanta. “La febre d’or de l’agricultura intensiva i la revifalla de la mineria del lignit convivien amb una mentalitat rural que acabava de saltar del segle XIX a la Postmodernitat. Mentre Franco agonitzava, els cinemes tancaven i arribaven els primers temporers de la fruita, sorgien macrodiscoteques com el Big Ben, de dimensions extravagants. El Ponent català havia canviat el carlisme per Village People.” Cito textual perquè no se m’acut com millorar-ho.

I en aquell món canviant d’ovnis i vaixelles de Duralex va seguir perseguint la boira, malgrat saber que la cursa està perduda abans i tot de començar a córrer. Que només la filosofia, la literatura i, sobretot, la música, l’apropen a l’objectiu impossible.