EL RETROVISOR
La mentida més bonica
L’any 2010 es van complir els pronòstics d’Alfonso Guerra i el Tribunal Constitucional va passar el ribot a l’Estatut sortit del Parlament de Catalunya. Cert que l’havíem votat quatre gats, però aquella va ser la gota que va fer vessar un got que ningú no era conscient que fos tan ple. Va rebentar una senyora presa, de fet. Òmnium Cultural va organitzar una manifestació de rebuig a aquella sentència. Era deu de juliol. Aquella calor tan insuportablement humida de Barcelona. Però vam comptar que Sant Cristòfol vetllaria pels milers i milers de persones que vam recórrer 156 quilòmetres d’anada i 156 de tornada –en el nostre cas– per dir “prou”, com la gallineta revolucionària de Lluís Llach. Més d’un milió de persones al carrer. Al capdavant d’aquella munió de gent, el president de la Generalitat, José Montilla, del PSC. Tampoc no hi va faltar Josep Antoni Duran i Lleida, líder d’Unió. És inevitable que et vingui al cap la veu de Soledad Giménez, de Presuntos Implicados. “Cómo hemos cambiado, qué lejos ha quedado aquella amistad.” Deu anys després els de Ponent havíem fet prop de 3.000 quilòmetres (els del Pirineu, el doble) per manifestar-nos. Deu anys si no comptem el 2020, l’any que hem esborrat de les nostres vides. Excepte el 2013, que els de Lleida vam anar a fer via a l’Ametlla de Mar i el Perelló, i el 2016, que vam jugar a casa, hem anat molt a Barcelona a dir el mateix. I fins i tot a Brussel·les. El 7 de desembre de 2017 queia aiguaneu sobre la capital belga, però com que Europa ens mirava i tal.. Són 3.000 quilòmetres més que pugen al marcador. Mires enrere i et ruboritzes. Ahir, que va fer cinc anys que vam tornar a sortir al carrer a celebrar no se sap ben bé què, vam assistir al trist adeu de Joana Masdeu, la periodista nascuda unes poques hores abans per donar suport a Francesc de Dalmases i, de passada, llençar merda sobre Jordi Sànchez i Albert Batet. Tot des de Twitter. Vergonya aliena 2.0. Ens ho vam creure, però algú va obrir la porta del forn abans d’hora i el famós suflé va baixar. I la moral, també. Al final, si Europa ens va mirar és perquè el nostre Francesc Serés va escriure, des de Berlín, La mentida més bonica.