La veu dels que no en tenen

La història l’escriuen els vius, els supervivents. Els morts estan condemnats al silenci, a l’oblit. Aquest mort es deia Enric, com el seu pare. Com un oncle matern que era, pràcticament, de la seua edat. Va ser el primer net de Manuel Teixidó Fontana i Maria Vallés Jauset, els meus besavis. Un nen ros, com tots els de ca la Gepeta. Aquest mort sempre tindrà 12 anys. Dimecres se li retia homenatge. A ell, i al mig centenar de companys del Liceu Escolar que van perdre la vida en el bombardeig feixista del 2 de novembre del 1937. Més de 250 persones en total. Jo no havia nascut, ni tan sols havien nascut els meus pares, però en tinc memòria. Cada record que m’han transmès em lliga per sempre a la persona que me l’ha explicat. Em sento amb el deure moral de perpetuar cada història. D’explicar al món que els avions van soltar uns peixets platejats, en el record lorquià d’un altre nen que ja no hi és, Ernest Corbella. Que es va fer de nit a quarts de quatre de la tarda de tant de pols i fum com es va aixecar sobre la ciutat. Francesc Bataller també era alumne del Liceu. Va aferrar-se al barandat que penjava al buit, disposat a sobreviure, a fugir d’aquell infern. Un milicià el va animar a llençar-se. “T’entomaré.” I ho va fer. “Vaig ser el primer a sortir. Encara hi havia avions metrallant la Banqueta. Em vaig posar un llapis a la boca, com ens havien ensenyat a fer per evitar que ens petessin els timpans, i vaig córrer tant com vaig poder.” Lluny del braç de les fúries. Lluny del macabre trofeu encastat a la lletra ena del Banco de España, el cap d’un motorista que per anys que passin ningú podrà oblidar. Jo tampoc. Me’l miro amb els ulls blaus de mossèn Tarragona. Prop d’allí, a la cua del mercat de Sant Lluís, l’Agustina Pinós va veure esteses a terra unes nenes que segons abans saltaven a la corda. Sento la veu de sa mare cridant “Sant Antoni, salveu-nos!”, sense saber que Sant Antoni no podria amb tant d’horror, que el seu home no sortiria viu de Mauthausen. I ploro amb Maria Riu, la mater dolorosa desencaixada per la mort del seu marit, Gabriel Pernau. I se’m trenca el cor amb el seu fill Josep, que aquell precís dia de les ànimes, amb sis anys, va intuir que els Reis mai no li portarien el tren elèctric que havia demanat.