EL RETROVISOR
Les festes són sagrades
Que pocs dies abans de Nadal coincideixin dos festius una mateixa setmana diu molt d’una societat, i res de bo. És una senyora anomalia. Un “i això, qui ho paga?”, estil Pla. Aquest aqüeducte de festius alterns és un efecte col·lateral del referèndum del 6 de desembre de 1978. No tinc memòria d’aquell dia, però sí que en tinc de les pintades que van aparèixer al poble aquells dies. Resultava enigmàtic, engrescador. “Botem?” I com que el significat amb ve baixa no el coneixíem botàvem fins que ens quedàvem sense alè. Potser ni tan sols érem conscients que fèiem un joc de paraules. Des d’aleshores un “vota no” escrit tot en majúscules va presidir els balls de festa major, perquè el taulado, que així anomenàvem l’escenari de l’envelat, es muntava al davant d’aquella paret guixada. Una dècada després, l’aluminosi obligaria a enderrocar l’edifici que reivindicava el “no”. Una metàfora construïda amb el ciment malalt del franquisme. Amb la imposició d’una festa laica dos dies abans de la Puríssima, els ponts adquirien una nova dimensió. El 19 de desembre de 1987, després d’anys de polèmiques, el BOE publicava un reial decret “casi con nocturnidad”, segons la crònica de l’ABC, en què es traslladava la festa de la Immaculada Concepció del 8 al 5 de desembre per evitar el desgavell de festius. Malgrat que a l’article 16.3 de la Carta Magna s’especifica que “cap confessió tindrà caràcter estatal”, el rebombori va ser tan gran que el PSOE va fer marxa enrere. “Vencedora, la virgen”, va resumir el bisbe secretari general de la Conferència Episcopal a la premsa de l’època. I fins ara. Quaranta-quatre anys des de l’aprovació de la Constitució i no s’ha estat capaç de resoldre aquesta anomalia. L’immobilisme com a forma de vida. Potser per això el debat per modificar res d’aquell text que sembla tan sagrat com el dogma de la Immaculada Concepció gairebé és un meló que no es pot tatxar. Em pregunto què en pensarà una dona que no conec i que va néixer aquell dia històric de desembre. Els seus pares, híper motivats, li van posar Constitució. Jo era molt petita, però em vaig esgarrifar. “No pateixis, que potser d’aquí uns anys li canvien el nom per un de més bonic: jo em deia Llibertat, abans de la guerra”. Bum!