EL RETROVISOR
Això no es diu
Confesso que vaig tenir el llibre a la tauleta de nit tres o quatre dies. No gosava obrir-lo. Dubtava si era una bona idea anar-me’n a dormir amb una terrible història d’abusos sexuals infantils. No us vull enganyar. Això no es diu (Columna en català, Destino en castellà) és duríssim. Alejandro Palomas ens mostra el nen de vuit anys que va ser. Massa ros, efeminat, d’altes capacitats.. Aviat li van penjar la diana i va començar l’assetjament escolar. El Germà L.–així l’anomena– era l’únic que el tractava bé al col·legi La Salle de Premià. L’única persona en qui confiava plenament. Fins que un dia tot va canviar. “Veus què em fas fer?” I el va apartar amb cara de fàstic. El nen no entenia res. Se sentia culpable. El seu gran temor era que aquell professor esbombés allò tan brut que aquella criatura li feia fer. El món a l’inrevés. Alejandro Palomas no fa anar eufemismes. Explica què és una violació, tot i que, com jo, molta gent no ho voldrà llegir. “Ho havia intentat moltes vegades, però ningú em volia escoltar.” I ens equivoquem. D’Això no es diu en surts diferent. És un llibre que sembla obscur però és lluminós. Potser perquè creixes amb aquell nen desvalgut i això et reconforta. Palomas lamenta que no es pugui parlar obertament d’abusos als centres escolars. El contrasentit de protegir les criatures de les paraules i no donar-los eines per detectar monstres. Perquè els nens aprenen molt ràpid. El sentia parlar i pensava en un nen de sis anys que ja gran em va explicar que va passar amagat sota la runa la nit del 2 de novembre de 1937. Les bombes feixistes havien caigut sobre Lleida a primera hora de la tarda, però no va ser capaç de moure’s, estava petrificat per la por. Ja era de dia quan la mare d’aquell nen espantat el va poder abraçar. No li va dir res del dolor, la ràbia i la impotència que sentia pel marit mort en el bombardeig, aquell instant que una foto d’Agustí Centelles va convertir en Història. El petit Josep Pernau tampoc va dir-li que sabia que amb el pare mort i la ciutat arrasada no hi havia reis prou màgics per fer-li arribar el tren elèctric que havia demanat. “Encara se’m remou alguna cosa quan en veig un en un aparador”. A mi em passa el mateix. Ningú hauria de deixar de ser nen tan abruptament.