Tres Nadals

El títol és d’un llibre de Quim Monzó de fa vora vint anys, però no pensava en aquests relats satírics quan l’he emprat, ni en els fantasmes que visiten Ebenezer Scrooge. Tot és més decebedorament contemporani. Prosaic, però no en el sentit de les proses abans esmentades. He estat revisant les fotos dels darrers Nadals al mòbil. Deu anys, un rere l’altre. Amb la tímida excepció del 2013, han estat dies grisos, boirosos. A tots se’ns veu amb les cares congestionades pel fred en el passeig que fem per pair el dinar. Li diem l’excursió a la recerca del darrer raig de sol, però poques vegades el veiem encara que solem anar cap a ponent, com si ens deixéssim portar pel riu i volguéssim fer cap a Mequinensa. El 2019 vam ser especialment temeraris. A les 18.12 hores vaig captar la darrera imatge. És tenebrosa. Una llum irreal retalla la silueta d’unes figures negres que avancen per un camí. Sembla molt misteriós, però són coses de creuar-se amb una moto quan ja s’ha post el sol. Va ser un dia molt bonic. A fora, la boira plana, a dins de casa, un tronc generós que ens sorprenia a cada garrotada, i deu persones al voltant d’una taula. No va ser un Nadal massa diferent dels altres. O això ens pensàvem. Tres-cents seixanta-sis dies després –el 2020, per si no es va fer prou llarg, va ser any de traspàs– el mateix escenari de tots els Nadals dels que tinc record era buit. La vacuna era imminent, però encara no havia arribat. Ni es podia ni volíem posar en risc els pares. Un dinar de circumstàncies amb ells en una punta de la taula i el meu nucli familiar a l’altra. Mascareta quan l’aproximació es feia inevitable. Cap contacte físic. En un moble proper la pantalla de l’ordinador mostrava dos menjadors situats a més de 150 quilòmetres. Érem junts, però d’aquella manera. Vam fer un bon dinar, vam fer-nos regals, vam desitjar-nos bones festes, però la vida s’havia aturat. Allò era un simulacre de normalitat. De nova normalitat. Allò era el malson del fantasma del futur de Scrooge. Va ser dur per a tots, però per als més grans i els més joves de casa va ser massa cruel. A les fotos del 2021 som més gent, però no hi som tots, i encara anem amb mascaretes. I, per fi, arriba el tercer Nadal. Tornarem a ser deu a taula. I aquest cop, ens podrem abraçar.