Retorn a la ciutat llunyana

Ja feia quatre anys i mig llargs que “el braç potent de les fúries” s’havia apoderat de la seua ciutat dolça i secreta. Que tota la família s’havia hagut d’exiliar. Màrius Torres es va quedar sol al sanatori de Puig d’Olena, a Sant Quirze Safaja. Era metge i sabia que la guerra de la tuberculosi també la perdria, encara que només tingués 32 anys. Així va ser. Va morir el 29 de desembre del 1942. “Jo vull la pau, però no vull l’oblit.” Li trec el vers de context. No t’hem oblidat, Màrius. I això ha estat gràcies a Joan Sales, que et va convertir en poeta. I al teu germà Víctor, que va mantenir viu el teu record en un país amb tendència a l’amnèsia. Li dolia tant no haver-te pogut acompanyar en els teus darrers instants. Va ser devastador per a la família.

Res no feia presagiar que el 1942 acabaria tan malament. Víctor havia estrenat l’any ballant un vals amb una jove francesa en un gran saló buit. Així va començar la història d’amor amb Raymonde. “C’était un espagnol de l’armée en déroute.” El pare de la noia la feia rabiar citant-li Victor Hugo. El món tornava a estar en guerra, però ells eren joves i se sentien vius. Al cap i a la fi, els pares de Raymonde s’havien conegut en un context similar. A ell l’havien ferit a la Gran Guerra. Ella feia d’infermera voluntària. Era com un pròleg d’El pacient anglès. La tarda que m’ho explicava sentia el vertigen del pas del temps. Raymonde sabia que son pare tenia raó, que l’home que estimava, per més que procedís d’una il·lustre família de Lleida, era un de tants exiliats. Un que portava una motxilla molt pesada.

No va ser fàcil deixar Màrius Torres sol i malalt a l’altra banda de la frontera. La notícia de la seua mort, fa vuitanta anys, va ser com tornar a perdre la guerra. Diuen que fins i tot Eduardo Aunós, que seria ministre de Franco, va intentar intercedir perquè almenys el pare, Humbert Torres, exalcalde republicà de Lleida, pogués anar a l’enterrament. El dictador no va cedir. El dia que la Biblioteca Pública de Lleida va rebre el llegat de Màrius Torres el seu germà Víctor va incloure una peça no catalogada a darrera hora, una petita clau rovellada. “És la del nínxol”, va dir. Com si des que podia visitar-lo al cementiri no necessités aferrar-se al simbolisme d’aquell objecte. Era el retorn a la ciutat llunyana.