Unicorns i teranyines

Si tornés a néixer faria història de l’art. I aquesta vocació tardana té un nom propi. Jo en una altra vida vull ser Albert Velasco. Ens vam conèixer l’agost del 2001 i el match va ser instantani. Aquella tarda llunyana, Francesc Fité, Carmen Berlabé i un joveníssim Velasco em van explicar una història al·lucinant. A Abella de la Conca hi havia un retaule gòtic que havia estat despenjat de l’església, trossejat i amagat pels veïns del poble. El motiu donava per a una altra pel·lícula d’acció. El 1972 en aquest mateix racó del Pallars Jussà van robar un altre retaule gòtic. L’FBI el va recuperar anys després a Nova York, però mai no va tornar a Abella, sinó que va fer cap al Museu Diocesà d’Urgell. Els prop dels 200 habitants d’Abella es van amotinar i van tirar pel dret. Feia trenta anys que ningú havia vist aquesta obra. I si tot era una invenció? Però no. Velasco & Cia tenien una foto esgrogueïda com a prova. Vaig agafar la guia telefònica i vaig trucar a tots els abonats, malgrat haver estat advertida que s’havia decretat l’omertà. Cap no va trencar la llei del silenci, però tampoc se n’amagaven massa. “A gairebé cada casa n’hi ha un tros, però ningú te’n dirà res.” El mossèn m’ho va confirmar. Ell no se n’havia sortit de veure’l. De fet, ni tan sols havia aconseguit que li donessin la clau del temple. Arran d’aquell reportatge a les institucions no els va quedar més remei que activar una complexa operació diplomàtica amb final feliç. El retaule va sortir a la llum i va ser restaurat. Aquella notícia també va ser l’inici d’una bonica amistat. La història sencera forma part d’un llibre inclassificable que es llegeix com una novel·la d’aventures, A la recerca de l’obra perduda (Pòrtic). Indiana Jones ensumant la magdalena de Proust. Velasco en estat pur. Ens endinsa per passadissos secrets plens de teranyines, però en sortim victoriosos amb trossets de patrimoni que ens ajuden a completar el gran trencaclosques de la història. El meu historiador de l’art de capçalera diu que si tingués una màquina del temps s’apuntaria a la Missió de l’Institut d’Estudis Catalans del 1907 que va suposar la descoberta del romànic. L’acompanyaria ben a gust, però jo he quedat amb el comte Pere d’Urgell, que m’ha d’ensenyar la banya d’unicorn de la Seu Vella.