Adolescències, obsolescències

M’arriba per WhatsApp. A mi i a milions de persones, suposo. Cómo el machismo marcó nuestra adolescencia. És una mena de joc viral de TVE. Hi entres i cliques l’any que vas nèixer. Confesso que pensava que estava curada d’espants, que m’hi trobaria anuncis d’aquells que t’esborronen, però no de l’emoció. I, efectivament, per allà voltava la pobra xiqueta que buscava Jacq’s amb desesperació. O potser és que amb prou feines respirava, que aquella cremallera costava de tancar de tant com l’oprimia. Però resulta que allò era només l’anècdota. Els missatges eren més sibil·linament perversos. Cap de les deu pel·lícules més vistes del 1982, quan jo tenia 13 anys, havien estat protagonitzades per dones. Cap. Zero. Vuit eren cosa d’homes, com el Soberano. I les altres eren corals. També m’hi retrobo retalls de revistes, aquelles Superpop o similars que van forjar la nostra educació sentimental. El missatge era clar. Si t’has passat menjant, l’endemà, penitència. PENITÈNCIA. I ens donaven trucs perquè no fos tan feixuc: els pinyols de fruita “son un chollo antikilos”. Perplexitat absoluta. Resulta que t’entretenen la gana i et sembla que menges. I sí que en aquella època Las Vulpes van cantar allò de “me gusta ser una zorra”, però es va cancel·lar el programa Caja de ritmos per emetre la seua actuació. Penso que potser és mala sort, que van ser uns anys funestos. I no. Vaig provant dates de naixement diferents. I la cosa no millora. 1977, l’eslògan publicitari que triomfa és “un kilo de más, un admirador de menos”. 1989, sentència de la minifaldilla, aquella en què un empresari lleidatà que va magrejar una treballadora menor d’edat va veure rebaixada la condemna perquè la noia, “con su específico vestido y acaso inocentemente, provocó este tipo de reacción en el empresario, que no pudo contenerse”. 2001, primera edició d’Operación Triunfo, la de Rosa aprimant-se en directe perquè amb la veu no n’hi havia prou. “Encara hem sortit prou bé”, em comentava una amiga i companya de generació. I no li falta raó. Costa de creure que es vulguin fer passes enrere quan encara hi ha tant de camí per recórrer. I tornar al Codi Penal de la Manada és recular. I molt. El consentiment és una línia roja.