Comença el compte enrere

Com si es volgués compensar el no-Sant Jordi del 2020, enguany la festa s’allargarà tres dies. Diuen. De fet, tota la setmana que és Sant Jordi. I a mi ja m’està bé això de veure dracs pasturant en una primavera eterna. Hi pot haver res més bonic que regalar-se llibres i roses? Només admeto una resposta. Això sí, Sant Jordi és mal dia per a indecisos, per triar i remenar. S’ha d’anar a preu fet. Massa gent. I com que jo agraeixo molt les llistes d’imprescindibles que fan prescriptors com Jordi Souto, de la llibreria La Fatal, apunto algunes de les darreres lectures de proximitat que he fet per si no us voleu atabalar. Per estricte ordre cronològic d’aparició a la tauleta de nit: Mater, de Martí Domínguez; Al llac, de Maria Barbal; La mentida més bonica, de Francesc Serés; Acaçar la boira, de Ferran Sáez Mateu –sí, és mon germà–; Això no es diu, d’Alejandro Palomas; Tu, Vallverdú, de Francesc Canosa; La llarga migdiada de Déu, de Pep Coll; Crim al bancal, de Juan Cal; A la recerca de l’obra perduda, d’Albert Velasco; París érem nosaltres, d’Andreu Claret; La llei de l’hivern, de Gemma Ventura; La mestra i la Bèstia, d’Imma Monsó; Contra el món, de Pere Antoni Pons; Aterratge, d’Eva Piquer; La dona més pintada, de Màrius Serra; Després de la tempesta, d’Emili Bayo; and last but not least, La democràcia mor al núvol, de Josep Maria Ganyet. Massa narrativa? Avui és sempre, de Pere Rovira; Camí a Milmanda, de Txema Martínez i El rastre nival, d’Àngels Marzo. Compreu km 0, que després passa el que passa. “No crec que ningú pugui viure d’escriure poesia. És una empresa romàntica i quixotesca”, va advertir el poeta Juan Carlos Firpo en una entrevista. Ell, però, vivia bé. El van detenir a l’hotel Ritz de Barcelona la tardor del 1981, quan es disposava a assistir al lliurament del premi Azor de poesia, del qual era jurat. Portava a sobre l’arma que l’incriminava: una ploma estilogràfica. No és que escrivís tan malament que mereixés anar a la presó. El problema era que quan no feia versos falsificava talons. Va estafar milions (de pessetes). El commovedor del cas és que Firpo robava perquè s’havia d’autoeditar els llibres i ell, per sobre de tot, volia ser poeta. Jo l’hauria indultat.