A cremar-ho tot

És la nit més curta de l’any, però també la més intensa. Sant Joan dona la benvinguda a l’estiu amb les ancestrals festes del foc. Avui, quan es pongui el sol, s’encendran fogueres purificadores, sonarà la música a les revetlles i al Pirineu els fallaires exerciran de moderns Prometeus i robaran el foc als déus. Ritus mil·lenaris, en teoria. Comparteixo la visió de l’expert en cultura popular Ramon Fontova. “Sant Joan ha mort perquè s’ha institucionalitzat.” L’hiperintervencionisme de l’espai públic que fan les administracions ens ha fet guanyar en seguretat, però s’ha perdut la màgia. La tele i, sobretot, l’escola, estandarditzen les festes, les domestiquen. I això acaba pervertint el sentit del Carnaval, per exemple, absolutament institucionalitzat, infantilitzat, fins i tot. Sant Joan també ha passat pel sedàs perquè, com bé observa Fontova, “no hi ha res més transgressor que fer una foguera al carrer”. La canalla era la gran protagonista, un dia com avui. Acabades d’estrenar les llargues vacances escolars, tocava anar a recollir els mobles vells que es cremarien a la foguera i a plegar llenya tot sols. Avui seria impensable. També feien els ninots que coronaven la pira. Glòria eterna als que van fer el Mazinger Z gegant que va presidir la primera foguera unitària de Bellpuig el 1978. Abans se n’encenia una a cada veïnat. En pobles de menys de mil habitants, com ara Castellnou de Seana, se’n podien arribar a fer quatre. Els més intrèpids les saltaven. “Foc de Sant Joan/ foc de Sant Pere/ guardeu-nos de la ronya/ un altr’any”, s’encomanaven a Vilanova de Bellpuig. Amb lleugeres variacions, a tot el Pla d’Urgell sortia el vers de la ronya, perquè aquesta també és nit d’herbes remeieres i rituals contra les berrugues. Perquè com va deixar escrit Valeri Serra, “lo dia de Sant Joan les herbes tenen virtut”. Als més petits d’Artesa de Lleida la planta que més gràcia els feia d’anar a buscar era la bova. I no perquè els curés res. Quan ja no hi havia flames a la foguera s’escalfava a les brases i llavors, amb molt de compte, agafaven el tronxo i espetegaven la bova contra una paret de pedra. Els pets que feia eren els únics petards que se sentirien aquella nit de senzilla felicitat. D’anarquia autogestionada.