O la fas o te la fan

La política, o la fas o te la fan. La frase, prou coneguda, és de Joan Fuster. Em semblava un aforisme enginyós. Com una d’aquelles tires còmiques que més que fer-te riure et glacen el somriure perquè et fan pensar. Però ara la cita cobra una altra dimensió. Que cadascú voti o no voti el que li sembli, només faltaria, però al mur de les lamentacions de Borriana ja no hi cap ningú més.

Em sembla entre pueril i temerari promoure l’abstenció per castigar els polítics que no fan el que diuen ni diuen el que fan. Els 350 escons del Congrés dels Diputats s’ompliran independentment del percentatge d’electors als quals representarà cadascun dels candidats. I sí, jo també tinc un llistat de retrets quilomètric, però no cauré en el parany del tots són iguals, perquè no és veritat.

I perquè dir-ho és faltar al respecte a la gent del País Valencià i les Illes Balears. No són tots iguals, no fotem. Hi ha persones honestes i hi ha persones corruptes. En pots discrepar tant com vulguis, però les primeres les respectes i les segones, no. I encara hi ha una altra subcategoria. La de polítics als quals no pots respectar perquè no respecten.

Perquè no et respecten. Parlem d’uns mínims molt mínims. De negar la violència masclista, d’atiar l’odi contra els immigrants, de confondre la cultura amb els toros, de mentir sobre la bona salut del castellà a Catalunya. Parlem de l’esperpent de cancel·lar la subscripció d’una biblioteca municipal a revistes com Cavall Fort, Enderrock, Camacuc o El Temps per separatistes. En el darrer article que vaig publicar a El Temps recordava que el 1963 es va intentar separar Lleida de la resta de Catalunya per integrar-la a la Región del Ebro. “El dilema que plantean en su polémica es aclarar si Lérida debe ser considerada como aragonesa o como catalana y se olvidan de que la verdad hay que buscarla en la siguiente afirmación: ni catalana ni aragonesa, Lérida es leridana.” I prou.

Això sí, “por encima de nuestra idiosincrasia particular, los leridanos nos sentimos españoles y siempre seguiremos dando fe de nuestra fidelidad y lealtad a los intereses supremos de la Patria”. A mi, almenys, no m’agradaria que aquests hits es reeditessin després del 23-J. Per això votaré. I perquè el 15 de juny del 1977 vaig veure plorar el padrí.