Vacances

Que em perdonin els autònoms per tocar un tema tan sensible, però és agost i toca. Encara que resulti difícil de creure només fa quatre dies que tenim un mes de vacances pagades. Quatre dècades, per ser exactes. La Llei 4/1983 del 29 de juny establia la setmana laboral de quaranta hores i 30 dies naturals de vacances per any treballat. De fet, no va ser fins al 1931, amb la Segona República, que es van donar set dies de festa consecutius i retribuïts als treballadors. Una miserable setmana. I encara rai. Els funcionaris, en canvi, el 1918 ja tenien 15 dies de vacances. Si mirem enrere, és indubtable que hem millorat. I si tenim en compte que als Estats Units, el Canadà, el Japó o la Xina sospirarien pels nostres trenta dies naturals (22 de laborables) costa de queixar-se. Però a França, per exemple, són trenta dies hàbils, vuit més que nosaltres. Ai, les odioses comparacions. Planyo els que no en poden fer, perquè les vacances són necessàries. Però, en sabem fer? A l’agost s’atura el món, però només metafòricament. En la nostra societat embogida la felicitat es mesura en quilòmetres. En activitats extenuants. Experiències, en diuen. Com si tenir l’agenda atapeïda d’actes socials tingués alguna cosa a veure amb les vacances. Les vacances de veritat. El dolce far niente imprescindible per fer net i enfrontar-se al cap d’any real, el que arriba amb el setembre, amb els propòsits ben meditats. A Pretend It’s a City (es pot veure a Netflix) Fran Lebowitz fa riure amb ganes el director d’aquesta sèrie documental, Martin Scorsese, quan li explica com l’esgarrifen els viatges esgotadors per fer coses absurdes. El meu padrí va complir els 21 anys al desert del Rif. I després del desastre d’Annual va constatar que, com a casa, enlloc. La seua generació no viatjava, la mobilitzaven sense miraments. Quan anys més tard va fer cap a l’illa de Saltés, a Huelva, va tornar a enyorar el poble. Per més misèria que hi hagués, el món era millor fora d’aquell sinistre camp de concentració franquista. D’altres van anar encara més lluny. Parents repartits per França, l’Argentina, Mèxic.. que es van convertir en rostres somrients que envellien en fotografies en blanc i negre. Cartes de remitents que sabien que mai més no tornarien a veure el destinatari.