Quan bufa el vent
Avui m’ha sortit una entrevista preciosa que em va fer la flixanca Fina Masip a la revista Plec, que acaba de celebrar el desè aniversari. D’on treus la inspiració per fer un article setmanal, em preguntava. I jo li deia “del rellotge” perquè “quan has de lliurar un article no hi ha inspiració que valgui: l’has de fer. Aquesta adrenalina del darrer minut és esgotadora, però productiva”. Tinc companys de contraportada que em diuen que no podrien dormir sense tenir un rebost d’articles embastats. “A mi això de la pàgina en blanc no em produeix pànic, sinó que em motiva”, li deia a la Fina. Sàez, però què dius? No em motiva, m’angoixa. És com si em posés a prova a mi mateixa. Com quan vaig decidir que El retrovisor no seria una secció d’actualitat. Molta gent m’advertia que se m’acabarien els records. Se m’acabarà abans el temps que les idees, però hi ha dies que has de fer anar el fòrceps. Posem per cas que ahir presentés un llibre molt recomanable, Digue’m boig, de Roger de Gràcia, i com que és una història de salut mental explicada en primera persona pensés que és l’excusa perfecta per insistir en la necessitat de foragitar estigmes com si fossin mals esperits. I al teu cap l’article és fàcil. “Dins meu porto un vent. Un vent interior. Un vent estúpid com ho són tots els vents, que venen del no res, que no saps detectar on neixen ni on moren”. Tu has notat aquest goleró. No surt al DIEC, però els caçadors de paraules la sabreu trobar. És un corrent d’aire que s’escola per algun lloc inversemblant i et refreda sense pietat. I perquè saps de què parla Roger de Gràcia et costa més que no esperaves escriure sobre aquest llibre. Un estrany pudor, que rima amb humor. I potser perquè tu també l’has fet anar d’escut et ve al cap el Marquès de Pota, que et va explicar per què carrincló a Lleida no vol dir el que diu el diccionari: “mancat de distinció, de consistència, d’originalitat, provincià, localista”. “Carrincló vol dir boig en caló, però boig en un sentit simpàtic, trempat. Quan parlem de demència fem anar dinaló”. El seu nom artístic ho resumeix a la perfecció. Li va treure sa mare. La poliomielitis el va deixar coix i sempre feia anar la cama d’excusa. “Sembles el Marquès de la Pota”, li retreia. Carrinclonerisme high level.
