La crisi dels quaranta

La boira arribava la setmana del Vallverdú. En passat. Avui es dictaminarà la quarantena edició del premi d’assaig creat per Jaume Magre el 1984 i les previsions meteorològiques no albiren cap rastre de l’hivern. Paradoxalment, la que era la gran festa literària de Lleida és ara una mica més freda que abans, encara que hagi tornat als orígens, perquè és a la Seu Vella, on se celebrarà la vetllada literària, on va començar tot. “Vull crear un premi literari. Les institucions hem d’oferir incentius als escriptors o no ens en sortirem amb la llengua. I vull que aquest premi porti el teu nom.” Qui parla és l’inoblidable Magre. La inesperada resposta de Josep Vallverdú va fer història. “D’acord, però que sigui un guardó d’assaig. L’assaig representa la maduració d’una cultura.” El 17 de desembre del 1984 l’hotel Condes de Urgel acollia una vetllada literària que faria història. Cap periodista va sopar tranquil. El jurat deliberava durant el sopar i fins als volts de la mitjanit no es va llegir l’acta. La primera sorpresa va ser que no hi havia un guanyador, sinó dos. L’assaig La poesia de Gabriel Ferrater havia estat escrit a quatre mans per dos joves acabats de llicenciar-se: Xavier Macià i Núria Perpinyà. A les fotos només surt ell perquè Núria Perpinyà era a París de viatge de noces. A la taula de premsa ja ningú no va tastar les postres perquè tocava córrer cap a les redaccions a escriure la crònica sense ordinador i a revelar els rodets de fotos. Sembla el plistocè. D’aquella nit tothom en té una imatge: Joana Bonet amb el mític vestit d’Ágatha Ruiz de la Prada que portava un cèrcol a la faldilla. Encara no era una dissenyadora famosa, Pepita Domingo era la seua única clienta a tot l’estat. El meu primer Vallverdú va ser el 1993. Trenta anys. Ehem. Ja hi havia ordinadors, però encara es dictaminava a l’hora en què les carrosses es tornen carabasses. En aquella ocasió, el sopar va ser al Roser. Guanyador: Xavier Lamuela. La nit del Vallverdú era la gran festa de la cultura. Un acte social, també. Enyoro els pavellons poliesportius convertits per Josep Ripoll en llocs glamurosos, el paper protagonista que s’atorgava als guanyadors. I, sobretot, Jaume Magre recorrent les taules feliç perquè un any més tot havia sortit rodó.