Lleida escampa la boira

La boira ens era fidel, com l’esperit de Màrius Torres. A mig novembre s’esborraven els límits del nostre món. Cada ics dies –o setmanes– alguna ullada de sol, com si des de l’altra banda de l’anticicló algú comprovés les nostres constants vitals. Dividits en dos bàndols irreconciliables, els ponentins mai no ens hem acabat de posar d’acord. Els uns odien profundament la humitat trista que impregna d’hivern cada racó de l’ànima. Els altres es deixen seduir pel misteri dels dies sense ombres. La boira imprimeix caràcter. És una quimera que t’obliga a tenir fe, a caminar amb determinació cap al no-res. És omnipresent i fugissera: mai no la podràs posseir. Ella a tu, sí. Podràs quedar-te sense alè corrent per enxampar-la, i sempre serà més ràpida. Aquil·les perseguint la tortuga en la paradoxa de Zenó. És la frustració de qui empaita el falcó maltès de John Huston, fet amb el material amb què es fabriquen els somnis. Per això es recorda amb tanta nostàlgia quan es viu lluny de la seua àrea d’influència. En la boira hi veiem la irrealitat dels dies que no tornaran. La llenya que cruix al foc. L’olor del pa calent. Enguany la boira no s’ha presentat a la seua cita. I les pampallugues dels llums de Nadal semblen més grotesques. Sense boira no hi ha poesia. El 1901 servia per fer una crònica del país des de La comarca de Lleyda. “La boira espessa y humida que per tants dies ha estat cubrint l’ ampla vall, ha fugit empenyuda pel sol que com colossal lluherna prodiga à dolls llum y vida. L’ esplèndidés del dia invita à abandonar la ciutat pera aspirar l’oxigenat aire del camp, y en havent dinat me’n vaig; passejant, pensatíu y solitari, fins arrivar dalt de la plana eslensa de la serra dels Templaris [...] Veig l’ extensa vall que volta ‘l poble, sola y desvalguda, sense aucells, ni flors, ni fulles, y ‘l Segre qu’ empobrit y melangiós anyora l’ hermosor de la passada primavera. Aixís mateix contemplo à ma estimada Catalunya, sola y desvalguda, sense aucells, ni flors, ni fulles, puig que tot ho ha malmès la ponentada que de tant temps bufa implacable per tot ella. Sort que s’ acosta la primavera ansiada, ja que per tot s’ hi oviran manolls de violes, anunciant la fi del malehit hivern. Aquets, son els Centres Catalanistes”.