Estimats Reis d’Orient

Em recordo pujant a dalt d’un remolc de tractor aparcat a la plaça Major per lliurar la carta als patges de Ses Majestats d’Orient. No compto que gosés mirar-los a la cara per com de nítida és la imatge de l’enorme saca que tenien als seus peus, plena fins dalt de sobres amb remitents si fa no fa de la meua quinta. Amb una barreja de por, il·lusió i vergonya, dipositaves els teus desitjos en aquella insòlita bústia i rebies, a canvi, un sarpat de caramels. A mi mai no m’han entusiasmat, però aquells tenien un regust màgic que anunciava la imminent arribada de Melcior, Gaspar i Baltasar o, simplement, los Reixos. El blanc, el ros i el negre, si calia especificar. L’escena és antiga. D’esquena als màgics emissaris es veu il·luminat l’aparador de Javiera del Paleta. La seua jove es va fer càrrec un temps de la botiga, però si en fa d’anys que va tancar! Davant per davant, també sortia llum de Cal Pubill, on compràvem el que anomenàvem bombons de Nocilla, l’ambrosia dels déus de la meua infantesa. Aquest comerç també va tancar fa molt de temps. De fet, ara fa uns dies es va enderrocar la casa sencera. A la dreta, Ca la Vila, com se li deia a l’ajuntament, l’edifici vell i atrotinat, amb les escales per fora. Als baixos, un altre establiment que ja és història: la Cooperativa de Consum, la comparativa, popularment. Fa un fred intens i et pica la gorra de llana que t’han fet posar tant sí com no. Són complexos els mecanismes de la memòria, que et fan reviure l’escena en realitat augmentada. Ho veus. Ho vius. Ho sents. En canvi, la mirada miop de l’adulta que ets ara veu massa borrosa la lletra infantil amb què s’adreçava als Reixos. Seria bonic desxifrar el misteri d’aquestes missives que no necessitaven segell. Estimats Reis d’Orient, em faríeu molt feliç si les haguéssiu guardat i avui em permetéssiu tornar-me a sentir una xiqueta que encara no li ha tret el llaç al futur. I permeteu-me la gosadia de suggerir-vos que sigueu molt generosos amb Josep Cosconera, exalcalde de Guissona, que després d’una tasca gairebé detectivesca ha pogut retornar als seus autors 1.500 cartes escrites fa vint anys i que va guardar perquè no podia suportar que una cosa feta amb tanta il·lusió acabés a les escombraries. Això sí que és màgia.