La xiqueta de Balaguer

Jo tenia vint i pocs anys. Ella, setanta molts. Em va impressionar profundament. Hi ha persones que tenen poder. D’altres, autoritat. Teresa Pàmies et mirava als ulls i senties que li devies un respecte. D’aquella primera entrevista en recordo, sobretot, la inseguretat. La meua inseguretat. La constatació que era cert allò de la nostra incultura enciclopèdica. I la sort incommensurable de poder aprendre cada dia de gent com ella. “A mi no m’interessa el record com un exercici de nostàlgia.” Però “la memòria cal mantenir-la viva per treure’n les lliçons que ens ha donat la història”, em va dir. Balaguer era l’origen. I el final. No tenia edat per entendre el que va definir com el seu “vincle fonamental” amb la capital de la Noguera: el cementiri. “És on tinc la mare, els avis, els oncles.. Pujar la costa del cementiri per a mi és sinònim de recolliment.” I molt a prop d’on reposava sa mare es va comprar en vida “un petit tros de terra on em podrà venir a veure qui ho vulgui”. Quan va morir, molts anys després, vaig experimentar alguna cosa semblant a l’alegria en saber que li havien respectat la voluntat. Tornaria a pujar la costa per ser La xiqueta de Balaguer. Així va titular la que, segurament, va ser la seua primera novel·la, escrita a l’exili de París. Es va perdre, però d’aquestes pàgines que no hem llegit va sorgir Una noia i un soldat. També ens hauríem perdut aquest llibre si no fos per la tenacitat de la filòloga Montserrat Bacardí, que va descobrir l’original a l’Archivo General de la Administración d’Alcalá de Henares. Feia cinquanta anys que la censura havia condemnat aquesta obra a l’oblit. I em sembla meravellós que ara torni d’entre els morts, com Kim Novak a Vértigo, per explicar-nos aquesta moderna història d’amor. “Jo vaig estimar un noi que es deia Ton. Va morir el dia dels seus vint anys en un hospital de sang de Solsona. La guerra no era encara acabada, però l’havíem perduda.” Un començament que t’atrapa. Cinta Planes és Teresa. El soldat, també. Els seus monòlegs interiors són una reflexió amarga i profunda del que va suposar la guerra. Valia la pena?, li va preguntar el meu jo ingenu i arrogant. “Ai, xiqueta. Si has patit un règim feixista aprecies viure en llibertat i sense que es vessi sang.” A callar.