El millor ofici del món
Gabriel García Márquez deia que era el millor ofici del món i no puc estar-hi més d’acord malgrat la mala premsa de la premsa. Potser sí que només és l’esborrany de la història el que anem escrivint. I amb algunes errates que se’ns colen, però igualment és emocionant. I, de sobte, es commemora el centenari de l’empresa JCA Cinemes i al disc dur de la teua memòria es comencen a obrir carpetes de records. La pel·lícula es munta sola. Tot comença al Victòria, al número 3 del carrer Cavallers, el desembre del 1923. Jo no hi era, clar, però Josep Forcat, de Torres de Segre, em va explicar quan ja passava dels cent anys com era de divertit anar al cine aleshores. Havia nascut el 1896, poca broma. “Ara és com anar a missa”, es queixava. Quan ell era jove era un espectacle molt diferent. Les pel·lícules eren mudes, però el públic no. Hi havia música en directe i actuacions còmiques entre el primer i el segon passi. Com si s’hagués activat una gravadora, reprodueixo tota la conversa d’aquella tarda d’estiu i em sento privilegiada d’haver conegut els germans Forcat, tots centenaris. Però un record se n’emporta un altre, perquè Jordi Cortada Argilés, que va nàixer poc abans que els seus pares obrissin el primer cine, demana pas per explicar-me que a ell, amb pocs dies de diferència, li van fer escarni uns pinxos que van trobar massa burgesos els seus pantalons bombatxos, que s’assemblaven molt als de Tintin i va tenir més que paraules amb uns falangistes perquè era de Joventut Republicana. Explicava que el dia del seu bateig la família va tancar la porta de l’església de Sant Andreu per cantar Els Segadors. En va veure de tots colors en temps de cinema en blanc i negre. El setembre del 1936 la regidoria de Cultura de l’ajuntament de Lleida els va requisar el cine sense cap més tràmit que demanar-los les claus i així va ser com ell va passar de ser el fill de l’amo a fer d’acomodador a les projeccions de films soviètics. La Generalitat els va retornar la sala el 1937, però el comitè revolucionari de distribució de pel·lícules mai els en va enviar cap, així que de poc els va servir. Poc després, una bomba va destruir l’escenari del Victòria. Quanta, quanta guerra. I, de propina, quaranta anys de franquisme. La pel·lícula va ser de por.
