‘Felicità’

Felicità. È tenersi per mano, andare lontano, la felicità. Quan Al Bano i Romina Power cantaven aquesta cançó fa més de quaranta anys l’Assemblea General de les Nacions Unides encara no havia instaurat el Dia Internacional de la Felicitat. Ho va fer el 2012, quan la crisi ja ens havia enfonsat tots en la misèria. I aquest dia oficialment feliç va arribar dimecres, amb la primavera. Tant de bo. Amb el diccionari a la mà, la felicitat és cosa fàcil. “Estat de l’ànim plenament satisfet”. Torn de la culpa. Del terrible sentiment de culpa incrustat al nostre ADN. Torn dels manuals d’autoajuda que simplifiquen la vida amb una puerilitat commovedora. Benvinguts al regne de Coelho. La inevitable crisi finisecular es va allargar una dècada llarga per conviure en promíscua harmonia amb l’altra crisi. (LA crisi). I la pandèmia l’ha cronificat. Temps d’incerteses. De pessimisme enquistat. D’existencialisme a cop de Twitter. Em ve al cap una cançó que no sento des que era petita. Era la capçalera d’una sèrie italiana de dibuixos que ara em sembla una deliciosa raresa: El senyor Rossi a la recerca de la felicitat. En realitat, eren unes pel·lícules d’animació que es van emetre fragmentades per la televisió. Molts anys abans que Luis Landero convertís un oficinista gris en el protagonista de Los juegos de la edad tardía, la canalla teníem una cita setmanal o diària –tant és– amb el nostre particular Gregorio Olías. El senyor Rossi era un homenet de vida trista i monòtona. Un treballador insignificant a les ordres d’un cap que l’anul·la i l’aclapara. Bruno Bozetto concep el personatge com una crítica mordaç a la Itàlia dels seixanta (encara que aquí es va emetre als 80). A la bonança econòmica que disfressa de classe mitjana els fills de la Segona Guerra Mundial. Al senyor Rossi el sistema li xucla la sang i ell es deixa fer, dòcil. Però no renuncia als seus somnis. És un optimista militant. Un dia que és a punt de sucumbir a la depressió se li apareix la fada Sicura i li dona un xiulet màgic que li permet viatjar per l’espai i el temps amb el seu fidel gos Gastone. No han de salvar el món de cap malvat. La seua única missió és més complexa: anar a la recerca de la felicitat. “Qui la busqui la trobarà”, ens advertien en cada episodi. Fluoxetina lírica.