El llibre que (encara) no llegireu
Ara que s’apropa Sant Jordi parlaré d’un llibre que ningú no s’ha llegit, encara. Més que res perquè no està escrit. Ja he confessat en alguna ocasió que si tornés a néixer faria història de l’art. I que aquesta vocació tardana té un nom propi, perquè jo en una altra vida vull ser Albert Velasco. L’any passat va fer ensumar la magdalena de Proust a Indiana Jones i en va fer un llibre inclassificable que es llegia com una novel·la d’aventures, A la recerca de l’obra perduda (Pòrtic). Fins i tot hi explica com ens vam conèixer fa tres vides arran de la desaparició d’un retaule del segle XV. Dimecres va participar en la tertúlia literària Els 10 de..., que organitza la Biblioteca Pública de Lleida. Confessava que se sentia un intrús parlant de llibres. Ell, que viu voltat de llibres. I peixos globus. I un Gosé pagat amb un crèdit. El públic rendit als seus peus amb anècdotes de subhastes d’art i col·leccionistes excèntrics. I, de sobte, la bomba de neutrons: “No n’hauria de parlar, encara, però el proper llibre anirà del Sant Drap.” Salivo. Viatjo vint anys en el temps. Torno a l’NH Pirineus amb Jaume Cabré i l’enyorat Isidor Cònsul, que ens van convidar a dinar a uns quants periodistes i preceptors literaris per parlar de Les veus del Pamano. No sé pas com partint d’aquesta senyora novel·la vam acabar fent una animada tertúlia sobre relíquies. Amb una barreja de perplexitat i ignorància vaig gosar preguntar: “Sant Prepuci? M’esteu prenent el pèl?” I no. Real. Vidal Vidal en va posar una d’autòctona sobre la taula. “A la Seu Vella s’hi venerava el Sant Drap”. Hauria d’estar curada d’espants. Si a l’edat mitjana et podies trobar una banya d’unicorn a la capella dels Montcada (informació facilitada per l’amic Velasco), tampoc no sembla tan estrany que el primer bolquer del Nen Jesús hagués fet cap a la capital del Segre. No donava crèdit, com els bancs. I poca broma amb aquesta relíquia, que era de les importants. Prou perquè en plena Guerra Civil fos robada d’una caixa forta del Banc d’Espanya i desaparegués sense deixar rastre. Hi ha uns quants fils (literals) per estirar i si algú pot fer-ho, aquest és el meu historiador de l’art de capçalera. Per pressionar que no quedi. L’editor Josep Lluch m’ho agrairà.
